Portes un temps treballant amb Bombon. Com us vareu conèixer? Com es va iniciar la vostra relació?

Joana Escoval / Ens varem conèixer a Lisboa fa alguns anys. Un amic comú, el curador João Laia, ens va presentar durant Arco Lisboa, la primavera de 2017 o 2018. Quan ens varem conèixer, em va encantar la presència de la Joana i en Bernat, la seva energia i el seu projecte.

Joana Roda / Varem veure unes peces molt subtils. Fins i tot podien passar desapercebudes. Va ser com un «flechazo». Hi havia quelcom alquímic, màgic, una energia molt especial. João Laia ens va animar a conèixer-la perquè veia que ens entendríem. L’enamorament amb l’obra es va reforçar quan vam conèixer a l’artista, va haver-hi química i tot va fluir. Seguidament, li vam escriure per proposar-li fer un projecte, amb nosaltres, perquè teníem ganes de conèixer-la més; de treballar amb ella. Hi ha alguna cosa invisible que ens atrau de l’obra de la Joana que no sabria dir què és exactament. El què m’atrau dels artistes amb qui treballo és la manera que tenen de pensar, de veure el que els envolta. Les seves escultures, sense conèixer-la, transmeten com és ella i la seva manera de situar-se en el món. Entens que ella forma part d’alguna cosa més gran, de la natura; i que tots en som part. Posar en primer lloc la naturalesa i el que és col·lectiu és molt revolucionari.

Joana E., vas fer una residència artística a Barcelona el 2011 a Halfhouse. Va influenciar la teva decisió de començar aquesta aventura junt amb Bombon?

Joana Escoval / És clar, la fantàstica experiència viscuda amb l’Alberto i la Sinead em va influenciar un mica, encara que fos indirectament. Aquesta residència em va deixar una sensació meravellosa, i la idea de tornar a treballar a la mateixa ciutat i context em feia molt feliç.

Com va ser la primera exposició a Bombon? Com és treballar amb ells?

Joana Escoval / La meva primera exposició es va desenvolupar de forma natural. Quan vaig arribar a Barcelona, la Joana i el Bernat em varen recollir a l’aeroport i des d’allà mateix vàrem iniciar un breu “road trip” per visitar alguns llocs d’interès geològic. Estava buscant llocs de roques específiques, com sempre, i aquest primer viatge junts va ser una bona manera d’iniciar la nostra col·laboració, i conèixer-nos millor. Tenim feliços records junts d’aquells dies de muntatge. Vàrem viure algunes tempestes mentre caminàvem per la ciutat, fins i tot quan anàvem cap a la inauguració. Vaig quedar completament xopa durant la inauguració fins al punt de que no vaig poder portar les meves sabates i vaig haver d’estar descalça. Aquest fet va ser especialment significatiu, o fins i tot simbòlic, perquè el títol de l’exposició a Bombon Projects era “Fet per a acompanyar el soroll de la tempesta”. Tot semblava ser en la mateixa sintonía, fins i tot el temps!

No hem fet molts projectes junts però els que hem fet han sigut un regal i cada vegada que ens trobem per parlar sobre nous projectes, sento una gran amistat, empatia i cura.

L’inici va ser d’alguna manera molt instintiu i natural, res planejat o fins i tot programat. Quan vaig conèixer a la Joana i en Bernat em va fer molt feliç que hi hagués una galeria jove, de la meva generació, amb tan bons principis i amb una interacció tan propera amb artistes i amics. Semblava una comunitat real basada en l’amistat. M’agrada que en Bernat sigui un artista i que la Joana hagi estat vinculada en performances. El seu enfocament fluid i no-jeràrquic és molt especial i similar al que crec que és la millor manera perquè el sistema de l’art funcioni de manera sana. Obrir múltiples perspectives i la comprensió dels processos artístics, no únicament des de la perspectiva comercial. Aquesta interdependència i acompanyament és també la manera com vaig començar a treballar fa anys a Lisboa, quan acostumàvem a trobar-nos amb altres companys artistes per organitzar projectes o debatre en el que veritablement crèiem. Quan vaig conèixer a la Joana i en Bernat, era un moment en el qual trobava a faltar aquella energia. Hi ha una bellesa inherent a treballar en construir una llarga amistat abans de materialitzar un projecte concret.

Explica’ns una mica més sobre el teu proper projecte coincidint amb Barcelona Gallery Weekend

Joana Escoval / Es titula Wordless and Earthen (Sense paraules i arrelada) i gran part serà feta de material mineral. Tots els elements hi seran implicats: terra, foc, aigua, aire i, en un temps precís, la circulació i la mutació operaran la seva particular poesia. No acostumo a parlar sobre els meus projectes abans de que s’obrin al públic. Em sembla com si els prengués la seva ànima…Crec que he de permetre que les coses encara siguin en moviment i trobar el seu propi sentit de pertinença fins que el primer visitant arriba. Les connexions i els espais buits són crucials; per tant, parlar dels projectes sense uns espais que no existeixen encara, és com parlar de parts inconnexes d’un cos. Puc parlar una mica sobre aquestes parts inconnexes, com que per exemple serà la primera vegada que he escrit textos. Són com històries curtes que evoquen fragments de somnis que he tingut durant els darrers anys mentre treballava amb el sòl i metalls. Al seu costat presentaré, per primera vegada a Barcelona, algunes de les escultures que he fet en col·laboració amb un mestre ceramista que treballa l’argila recollida del sòl de l’Alentejo, a Portugal –on he passat part de la meva adolescència–. Un sòl que darrerament, ha estat espoliat de nou per la intensificació del monocultiu industrial. Algunes zones han esdevingut símbols contemporanis de territoris fortament modificats per la ruptura de les connexions mil·lenàries entre els humans i la seva terra. No obstant això, encara que els objectes que presento han nascut fora del que passa naturalment sota terra, aniran canalitzant la força del vent connectant simultàniament totes les superfícies, com si traduïssin la seva pressió en respiració, moviment i so.

Joana Roda / El projecte s’entén com una continuació del que va presentar a la galeria Vera Cortés a Lisboa, Wind Dreams, on inaugurava un nou cos d’obra que és ceràmic, òbviament sense abandonar la part dels metalls preciosos. Justament ara estem en el procés i el que em sembla interessant és que es reforça aquesta idea que tot forma part d’aquesta unió entre materials, persones, animals, entre el que és natural i allò que no ho és. Elimina els límits entre espècies i materials. Quan llegeixes el poema que ens ha fet arribar pel full de sala entens aquesta idea de mort i resurrecció constant de la natura, però també del material, com una espècie de roda on tot és molt important, però alhora no ho és… perquè tot mor i torna a néixer. És una mica difícil d’explicar amb paraules, és més una sensació. De fet, les exposicions de la Joana tenen molt d’això. Té una manera d’instal·lar les peces, de treballar l’espai i els materials, que és molt generosa amb l’audiència. Treballa els materials energèticament i fa que et sentis en un entorn en el qual s’està molt bé. Hi ha un respecte vers la naturalesa, i també, cap a l’ésser humà que fa que t’hi trobis molt bé a les seves instal·lacions.

Com es relaciona aquest nou projecte amb la teva pràctica anterior?

Joana Escoval / Tots els meus projectes estan interrelacionats, no hi ha separació. Tant a la meva pràctica com a la meva vida, tot coopera com una onada del mar o com el vent que tantes vegades anomeno com a company o ajudant mentre treballo. Tot està sempre en moviment i aquest projecte no n’és una excepció. És un continu de marees marines que poden calmar-se sota la lluna plena o manifestar tempestes i problemes.

D’altra banda, aquest projecte serà molt especial per a mi, perquè he estat treballant en la transformació de joies antigues de la meva família, i la Joana Roda és la primera persona que amablement ha compartit una peça familiar per transformar-se en una altra cosa. És un dels gestos més bonics que transmet molt de sentit per a totes dues, i fa temps que tinc ganes de poder treballar d’aquesta manera. Aquest nivell de confiança i d’intimitat és un pas més en la meva pràctica.

Joana Roda / Ens agrada treballar amb artistes genuïns que no admeten concessions i que la seva obra és tal com són ells. Ens interessa perquè reflecteixen molt bé la seva manera de pensar i, per això, creiem important donar-los espai. El Bernat i jo ens vam conèixer gràcies a treballar junts. Va sorgir l’amor quan vam començar a col·laborar en les seves performances. Ell tenia un espai de projectes, Passatge Estudio, i jo treballava en una galeria i m’hi vaig vincular molt. Va ser tot molt orgànic. La nostra manera de viure és aquesta. Crec que la nostra galeria funciona perquè és un estil de vida. Costa molt delimitar on comença la galeria i on comença casa nostra, on comença el que és professional i on acaba l’amistat… M’agrada pensar que no som en Bernat i jo sinó que som un col·lectiu de gent que li agrada estar junta; un espai on poden passar moltes coses i tothom és benvingut! Potser la confiança que es genera entre uns i altres, és gràcies a l’energia que entre tots hem anat construint.