Des de Site-Specific Conversation ha iniciat una col·laboració amb Barcelona Gallery Weekend 2022 per oferir una sèrie de converses que anirem publicant setmanalment al llarg de l’estiu.

La proposta pren com a punt de partida la novel·la de Lucy Lippard I see / You mean (Jo veig / Tu signifiques, 1979), i s’apropia del títol per parlar de pràctiques, projectes, dinàmiques de treball i afinitats electives entre artistes i galeristes. En aquest exercici d’escriptura, Lippard cau en el fet que se sentia avergonyida de ser dona. Un sentiment que han experimentat moltes altres dones, abans i després d’ella. Per això, en aquesta edició de BGW, hem volgut seleccionar vuit galeries programades per dones. Al llarg d’aquesta sèrie de converses, parlarem amb artistes i galeristes, i ens centrarem en les relacions que es generen en un àmbit on, molt sovint, la part creativa i la part afectiva es barregen.

Obrim el cicle amb l’artista Susana Solano i la galerista Mònica Ramon, de la galeria Artur Ramon Art, de manera deliberada. Susana, amb una trajectòria flagrant, amb obra a les millors col·leccions, i amb una pràctica artística rica i incansable, de la qual creiem no se’n parla prou del seu llegat… Mònica, amb el precedent de la llarga memòria d’Artur Ramon, reconegut antiquari, ha volgut obrir valentament el seu nou emplaçament a les formes i el pensament més contemporànies.

Iniciem aquesta primera conversa amb admiració i respecte per aquestes dues dones.

Com comença la vostra col·laboració? De fet, és el primer cop que fareu una exposició juntes. Coneixíeu les vostres trajectòries prèviament? Com s’inicia aquesta relació?

Mònica / La nostra galeria prové de 1911. Hem estat 75 anys en el barri gòtic i ara portem 5 anys en un nou espai al Carrer Bailèn, número 19 (Barcelona). Ens trobem en un local que havia estat una nau tèxtil i que ens permet realitzar projectes més ambiciosos. En aquests últims anys, he volgut obrir-me a noves visions tenint clar el que som i que tenim tota la força com a antiquaris. En la programació de la galeria, creem diàlegs entre el món antic i el contemporani.

Una d’aquestes noves línies de recerca ha estat entorn del craft. Vaig poder veure en la Biennal de Venècia projectes de tèxtil, de ceràmica… i en
aquests últims anys hem apostat per aquestes disciplines. Vaig descobrir les joies de la Susana Solano en 2017. Al desembre d’aquest any vaig assistir a un homenatge que li van fer en el Design Hub de Barcelona (Museu del Disseny). Per descomptat que coneixia la seva obra, però la veia inassolible, per la seva trajectòria internacional. L’interessant d’aquesta professió és que de la il·lusió, fins que les coses es resolen, passen uns anys. També vaig veure la seva obra en diferents edicions d’ARCO, en una galeria amiga, i a partir d’aquí vaig començar a somiar amb la possibilitat de poder fer un projecte juntes. Quan ens vam conèixer tot va ser fàcil, i amb molt bona predisposició per les dues parts.

Susana / En el meu cas és a la inversa. Jo era petita i visitava l’antiquari del teu pare amb els meus. Vas canviar la mirada obrin-te al contemporani. Crec que ets una persona jove, inteligent, amb moltes inquietuds i amb ganes de mostrar una cosa diferent sense abandonar la resta, ja que forma part de la memória i de nous temps. Aquesta trobada la vam tenir al FAD quan em van anomenar «Mestre FAD». Hi era la Marta Llorente, el Carlos Velilla, Manel Brullet… Va ser una cerimònia íntima, però no ha quedat cap registre.
Després vaig anar veient exposicions de la Mònica i finalment ens hem decidit.

Com sorgeix la selecció d’obres per a l’exposició?

Susana / La selecció la hem fet veient l’obra en arxius i després al natural. S’han anat lligant entre elles, sense dificultat.

Mònica / La Susana sap envoltar-se de gent que aprecia i creu en ella com és el cas de la Marta Llorente, qui ha escrit el text. La Marta Llorente és arquitecta i coneix bé l’obra de la Susana, . El títol de l’exposició és: Cosas pequeñas y grandes. Levedad y fortaleza en la obra de Susana Solano. M’agrada molt com ha enfocat el text cap aquesta idea de lleugeresa i fortalesa que respira l’obra de la Susana. La lleugeresa es transmet a través de les joies, en l’obra més petita, i la fortalesa, certament, en la seva obra gran i també en relació a la utilització dels materials; el ferro , alumini , vimet….

Susana / Al material no li dono massa importancia, es tracta d´un suport… És un mitjà escollit. Evidentment que tot va vinculat: Quan intueixes un treball el material s’incorpora immediatament; no has de fer gran esforç. Suposo que amb quaranta anys de pràctica és com una cal·ligrafia que s’obté, però no saps com l’has aconseguit. Com diu la Marta Llorente: «Totes les obres d’art estan fetes amb la confrontació del pensament amb la matèria. Porten un temps i un procés d’elaboració al seu interior, una successió de decisions entre les quals l’elecció del material és fonamental. De ferro, de bronze, d’acer brillant o d’alumini: sembla que tots els materials han estat objecte d’una elecció precisa. És possible que l’elecció dels materials no se’n faci conscient o deliberada, a l’instant que obre el procés. Sens dubte, però, determina el germinar de l’obra.»

Mònica / Tu treballes d’aquesta manera, des de la idea.

Susana / Però jo no la tinc mai resolta la idea. Si la tinc resolta, ja no em cal fer-la perquè ja me la conec. És tot al contrari. Treballo amb certa ambigüitat que després es defineix. A vegades molt ràpidament, d’altres molt lentament. No m’agrada parlar d’obres d’art sinó de treballs.

Actualment estàs treballant amb joies.

Susana / Treballar amb les joies és tornar als inicis, a formats més petits, més intims. Permet certa llibertat i resultats més inmediats, com dibuixar amb la matéria… Sempre he estat molt directa manipulant els materials. tinc un sentit espaial molt desenvolupat. També és una solució de volum al problema de guardar.
De Nou citantant a la Marta Llorente: «Les joies que veiem a la galeria defensen un determinat aillament que les fa autònomes, al menys, per un temps. Poden viure altres històries o poden tornar a ser simplement coses, coses boniques que contemplem com un paisatge a un recipient a les mans, lluny de qualsevol funció.»

Com conviuen les joies amb els altres treballs més escultòrics?

Susana / No ho sé… Els amics arquitectes diuen que són una prolongació. Jo hauria de prendre més distància per veure-ho.

Fas peces molt grans i amb materials que tenen complexitat. On treballes habitualment? Com és el teu dia a l’estudi?

Susana / Això va in crescendo, molt lentament. A través dels anys t’atreveixes a fer coses més complexes i de format més gran sempre que ho requereixi la idea. A partir de certs formats són necessàries les col·laboracions; no és res estrany.
A mi m’agrada manipular les coses perquè després tenen una energia o una vibració que no apareix quan és molt mecànic I deixar el procés a la vista. Tinc una nau a Gelida, on fa un fred gèlid! A l’hivern puc treballar poc i a l’estiu, per la calor, tampoc gaire. Vaig fent. Els últims treballs els he fet a la cuina. El lloc no té importància. El que estàs fent et marca l’espai.

Mònica / Però ets una treballadora incansable. Has fet molta obra! És la teva passió.

Susana / Sí que treballo. Tinc aquest vici.

Has fet exposicions arreu. Comences molt fort l’any 1987 participant a la Documenta de Kassel, Biennal de Sao Paulo, Münster Skulptur Projekte i el 1988 a la Biennal de Venècia i Carnegie Internacional Pittsburg.

Susana /Després s’obliden.

Hem entrevistat altres dones amb molt bones trajectòries i precisament també han estat oblidades pel sector. Ben bé no ens expliquem per què succeeix…

Susana / El món d’introspecció, de silenci, és un. I el món de comunicació, vendes, comerç, és un altre. Un/a ha d’aprendre a moure’s entre aquests mons. Hi ha artistes que es mouen de cara a la galeria, i d’altres de cara a l’estudi. Tothom fa el que pot; no necessàriament una manera és millor que altra.

Mònica / Ara tens vàries exposicions a la vista

Susana / Sí, he treballat poc durant uns anys, les coses van com van, l´intent és no forçar situacions però feia dos anys que no mostrava res.

Pel fet de ser dona i treballar amb aquest tipus d’escultura gran, t’has trobat amb prejudicis, inconvenients?

Susana / A Barcelona es va organitzar el taller internacional Art Triangle Barcelona (1987), liderat per Anthony Caro, i van venir moltes americanes i angleses. Van demostrar que eren capaces de treballar amb material i allà a on no arribaven elles, arribava el senyor del costat…
Jo, si ho hagués de repetir el treball de l’escultura potser no el faria perquè és cansat; però com és progressiu t’hi enrolles.