Laura

Vaig estudiar joieria a l’escola industrial i vaig conèixer el treball de la Teresa en una exposició individual. Em vaig enamorar de seguida d’ell…. Ens vam conèixer, personalment, en una inauguració i recordo que vaig contactar amb ella per si necessitava suport en el taller o si volia una practicant. Recordo, també, que em va dir que no, però que podíem prendre un cafè.

A partir d’aquest cafè varem començar a tenir llargues converses i moltes reflexions compartides sobre el treball d’artista i el treball de joiera. En aquella època, ella sentia una escissió entre els dos camps. La relació personal es va anar desenvolupant; i, després, sempre riem en pensar-ho… Teresa és la responsable que jo em dediqui a això.

Teresa

Molta responsabilitat!

Laura

En el nostre cas no és tan clar. Però el treballar amb artistes, que per a mi és la part que més m’agrada de portar una galeria, si que està molt basat en la relació que tinc amb ella.

Teresa

Just així no va succeïr; jo no li vaig dir mai que podria obrir una galeria. Però quan de la seva editorial de publicacions d’artistes va passar a obrir la galeria sí que vaig pensar, que bonic! Vaig estar molt feliç del pas que havia donat.

Teresa

No. Ella té molt clar amb qui vol treballar; li neix molt de dins. Si que hem comentat artistes que ens agraden, però no amb l’objectiu d’incloure’ls en el programa de la galeria.

Laura

Jo sento que és una reflexió compartida, que va més enllà de la nostra relació artista-galerista, i és en el compartir preocupacions, interessos… Això per a mi sempre s’escapa dels projectes que fem juntes i que està molt basat en el vincle personal; en confiar en algú i tenir aquesta sensació que vas a buscar  l’opinió allí on et sents compresa i estimada.

Teresa

Va ser una proposta que va sorgir de manera molt natural, és clar, amb algú amb la qual tens una amistat tan pròxima, tant d’afecte i confiança. Només sentir la proposta va ser un: sí, vull! Tinc la sensació que anem juntes en el camí. Tant per allò bo com per allò dolent, sempre estem aquí donant-nos suport, així que jo no tinc cap dubte. Va ser un plaer pensar que la meva amiga podria convertir-se en galerista. A vegades, hi ha la por al fet que el professional envaeixi el personal i hi hagi malentesos. Per a mi, és una por que tenim tots els que treballem amb amics; que hi hagi alguna interferència. Però bé, crec que en tenim cura i, si hi ha algun problema, en parlem.

Laura

A aquest nivell, crec que no. Però sí que és cert que, les relacions que estableixo amb artistes tenen aquest caràcter de proximitat, d’intimitat; i es van construint, però estan molt basades en el vincular; i m’adono que és una manera més natural de treballar. Crec que, en l’art, és més difícil trobar aquesta separació: estem treballant amb material sensible i amb persones sensibles.

Laura

Quina necessitat hi ha que em defineixi com una galeria! Crec que ho necessita més la resta del món que jo…

Chiquita Room és una galeria i és més coses: una editorial de llibres d’artistes, una residència per a artistes. És un projecte d’art que crec que està al marge de les formes en les quals es desplega. Té, per a mi, un caràcter que les uneix totes que té a veure amb el treball des del pròxim, l’acompanyament dels projectes i els processos. I això passa tant a les residències, a les publicacions, a les exposicions i a les fires. Llavors, sí que soc una galeria i no només això.

Teresa

Per a mi la nostra experiència a ARCO, que ha estat la primera a una fira, va ser molt bona. És a dir, tinc la  sensació de parella de ball. Il·lusió, treball conjunt, “on no hi arribes tu, hi arribo jo”… Una experiència molt bona, sortint de l’àmbit de la galeria, de l’anem juntes i sumem força. No sé què n’opines, Laura.

Laura

També sabíem que era una aposta important, per això, ho vam donar tot. Jo entenc la relació artista-galerista com una associació. Els interessos comuns són tan forts, tan grans… i aquesta confiança i ganes de què surti bé. Per a mi també va ser una experiència molt bona, de molt aprenentatge. Amb la intenció que això ens pot portar a altres estadis en la nostra relació i pel que significa poder portar el treball de Teresa més enllà de la galeria.

Laura

Quan tenia l’editorial de llibre d’artista, abans d’obrir la galeria, vaig fer un projecte col·lectiu titulat “Page Blanche” al qual vaig voler convidar a la Teresa perquè tenia curiositat de com s’hi podia enfrontar ella, des de la seva pràctica. La galeria es va obrir, posteriorment, amb un altre projecte col·lectiu; però la primera individual va ser amb ella.

Des que vaig obrir sabia que volia que fos artista de la galeria i que fos l’inici. La primera exposició amb la Teresa va ser “Or, paper, diamant”, que va comissariar la Zaida (Trallero). Va ser un treball a tres bandes molt divertit. Jo en aquells dies no sabia molt bé on m’estava ficant, però aquesta primera experiència em va ser molt útil i vaig entendre el que és acompanyar-se d’altres persones que aporten altres coses. La Teresa m’ho va dir molt clar, m’agradaria que la Zaida fos la comissària. I aquesta exposició ens va donar moltes satisfaccions, vam fer moltíssimes visites guiades!… Va passar molta gent. Va ser un moment important perquè jo acabava d’obrir i vam tenir la gran satisfacció que la Generalitat adquirís una de les peces per a ¡dipositar-la en el MACBA!

Teresa

Estem en plena ebullició de l’exposició pel Barcelona Gallery Weekend perquè, és clar, com que l’agost no existeix, haurem de tenir-ho tot tancat al juliol. El projecte neix de l’obra que vaig presentar en ARCO, sobre aquesta idea central de la falta d’espais per al dol a la societat contemporània, en el qual recupero la joieria de dol per a portar-la al present. Quan vaig constatar la falta d’aquests espais, vaig dir: bé, i ara què? Em vaig quedar en una mena de buit. I ara he començat la segona part del projecte, que es diu “Blandness”. És aquesta idea d’allò insípid i està basada en el quedar-se en un lloc en el qual res està decidit, en el qual, en potència, tot pot succeir, però encara no ha succeït. Un lloc, que per a la filosofia xinesa zen, és central, ple de possibilitat. A partir d’aquest concepte he desenvolupat el projecte, que vol parlar de deixar de fer, de recuperar espais de silenci, de no decisió i de no acció o interacció.

Teresa

A Forget Me Not vaig usar l’atzabeja, que tenia una càrrega molt potent. Potser, com a artista, tinc uns conceptes que em ronden i unes obsessions que, instintivament, em porten a fixar-me en un material. Passo molt temps tocant, observant el material, anant a la font; com entrant en simbiosi amb ell per a començar a parlar dels temes. Fins que arriba un moment en què s’uneixen les dues coses. I també hi entra la passió. Aquí estic utilitzant el talc com a mineral.

Teresa

Sí, serà el mineral principal amb el qual treballaré. Un material que en l’imaginari associem a la pols que s’utilitza en cosmètica. No obstant això, jo l’he recuperat com a mineral. És el mineral més tou que existeix, el número u en l’Escala de Mohs (Escales de duresa). I també per les connotacions de tou, la seva associació a la infància, a la cura, a una cosa etèria i fràgil. M’està donant peu a treballar sobre aquest lloc una gairebé llímbic, diria; un espai on valorar l’ésser humà pel que és i no pel que fa.

Teresa

La veritat és que la Laura em deixa carta blanca. Jo arribo amb les idees prèvies, normalment, amb materials que ja m’interessen, i començo a parlar amb ella. I està bé perquè em fa una mica d’sparring o m’ajuda a redirigir o a centrar més les peces que presento. Sempre la poso al dia en les coses en les quals vaig treballant.

Laura

Em passa també amb altres artistes, aquí sento que hi ha el valor  del meu treball. Per descomptat, hi ha una part molt solitària del treball de l’artista, investigant i treballant però en els moments de compartir, actualitzar, intercanviar… passen coses també. Quan una persona està ficada molt en un tema, potser, entrar en contacte amb una altra persona, li pot obrir una nova via… per a mi són processos molt enriquidors per a totes dues parts.

Laura

Personalment em passa una cosa: continua viu el procés en el moment d’exhibir l’obra i compartir-la. Em va passar a ARCO d’una manera molt visible. Parlava de les peces i continuaven sortint coses que, tal vegada, no es donen quan veus la peça per acabada. I això per a mi és apassionant.

Laura

La confiança i el respecte.

Teresa

Per a mi, el respecte i l’amor. Sona com a molt gran, molt tòpic… però així és, per a mi. Estimar-se i respectar-se.