Cati / Va ser amb Cos i ficció; exposició amb Lucia C. Pino, Cabello/Carceller i l’Ariadna. Sempre hi ha hagut un interès de tot l’equip cap al seu treball. Vàrem començar a pensar en la idea de pedaç o de “remiendo” per a treballar amb algun artista. Des del principi teníem l’Ariadna al cap. En aquella exposició hi havia uns collages seus que tractaven la idea del Frankenstein, de encavalcar i crear una cosa inexistent, un monstre, a partir de diferents peces. També estàvem al cas del seu treball amb teixit i patchwork. Ens vàrem reunir amb ella per saber si li venia de gust. Des de el principi va quedar claríssim que l’ari estava desenvolupant un projecte que anava en aquesta línia.

Cati / Des de Dilalica ens definim com un equip curatorial, entre la Marta Sesé i jo mateixa. La Marta segueix més la producció. No som un espai de galeria convencional en aquest sentit, som un espai de projectes. Hi ha una persona que porta la venda i això permet que hi hagi una bifurcació de rols i que no tot l’equip hagi d’estar preocupat pel mateix.

Ariadna / Parteix d’una estructura inspirada en els jocs modulars de les criatures, els que es fan servir per a construir cabanes. Pren la idea de cabana des de diferents llocs, des d’un espai que vull que sigui accessible i inaccessible alhora, fent-lo més complex. No deixar només la idea de la cabana com a espai de recolliment i de ventre. Té una mica més de punxes. M’interessen conceptes com l’adultocentrisme, aquest mode de veure la vida des de la perspectiva d’una persona adulta sense tenir en compte altres etapes. Hi ha també ambivalències sobre el cos de qui gesta, també sobre l’estereotip de mare… Parteixo de moltes incomoditats i d’espais de molta cura.

Per altra banda, hi ha tot un treball amb el mètode tradicional de Patchwork. Fa un any que vaig cada divendres a un espai de Patchwork amb un grup de senyores amb la Tere Marias. La idea de patchwork ve de treballs anteriors on pensava ja en un cos que és porós, que vessa, però que alhora té una barrera que és la pell que el subjecta. Un cos que està en relació. Però evidentment, quan comences a pensar en l’estereotip de mare o de gènere, en mi i des de la primera persona, es converteix en una cosa molt més monstruosa. Aquest vestit a mi no m’hi cap, jo soc molt més múltiple que el que em diuen que és això. I aquesta sensació d’amputar i de recosir que ja era als collages de Cos i ficció.

Ariadna / Aquí vaig apostar per la poesia. M’interessava pensar el tema de la maternitat, però, no volia utilitzar el terme mare perquè em genera molts conflictes. Em preguntava com pensar una gestació que no sigui humana, llavors vaig pensar en els ous, una cosa més reptiliana. Al principi vaig imaginar una forma: la que feien dues mans unides formant un ou. Però volia una cosa més monstruosa i vaig pensar en les urpes. M’ajuden a parlar més de l’experiència que volia transmetre.

Ariadna / M’interessa jugar amb l’escala; amb una cosa que és massa gran, una que és petita i una que et va bé. Com posar en tensió aquest concepte de l’adultocentrisme del qual us parlava abans.

Cati / L’espai de Dilalica neix amb la idea de l’acumulació d’història sobre les seves superfícies. Segueixen encara ara acumulant forats, capes i es mantindrà igual.

Ariadna / Crec que és un tema molt complicat. Sóc una dona CIS; però no em sento còmoda amb la definició de dona. Per una banda, hi ha les polítiques identitàries: paraules i etiquetes que són limitadores. I per altra, la teoria queer, que s’obre a la multiplicitat. Un dels riscos al desconstruir les polítiques identitaries és que podem deixar d’identificar el subjecte polític que rep una sèrie de privilegis i d’opressions, aleshores podem invisibilitzar la violència que rep, per exemple, el subjecte polític dona. Alhora, és urgent repensar i alliberar les categories d’altres violències, com els binarismes, estereotips… Igualment, no estic parlant de temes únicament que afecten al cos de les dones: hi ha homes que gesten, que fan el treball matern i que estan alletant. Alhora si només em quedo amb aquest relat, torno a aquesta contradicció. Es tracta d’incloure, no d’excloure, les diferents realitats.

“Dona artista”: jo prefereixo que em diguin només artista. És una qüestió de vergonya? Seria interessant pensar-ho bé. Potser sí que encara considero que si afegeixo dona a artista, és de segona categoria, això deu voler dir que encara ens falta una feina a fer. No tinc una resposta. Només sé que és un lloc molt difícil i que cap dels dos extrems em serveixen. I el punt mig, és difícil. Deia Haraway “Staying with the Trouble”. Doncs aquí estic! Tota l’estona significant-me. La meva pràctica parteix del cos i de teories feministes queer. Però des de la primera persona, des del coneixement situat.

Ariadna / Els feminismes i les polítiques identitàries el que han de fer és eixamplar, fer-se més complexes, no oblidar-se de les lluites originàries, ni de les presents. Els tema de les maternitats i del treball matern necessita una altra entrada. Tradicionalment, era un tema que es parlava molt. Estic parlant des del feminisme europeu, perquè des del llatinoamericà la mirada és molt diferent.