Esther Ferrer / Gabriela Moragas – àngels barcelona

Site-Specific Conversation ha iniciat una col·laboració amb Barcelona Gallery Weekend 2022 per oferir una sèrie de converses que anirem publicant setmanalment al llarg de l’estiu.

La proposta pren com a punt de partida la novel·la de Lucy Lippard I see / You mean (Jo veig / Tu signifiques, 1979), i s’apropia del títol per parlar de pràctiques, projectes, dinàmiques de treball i afinitats electives entre artistes i galeristes. En aquest exercici d’escriptura, Lippard cau en el fet que se sentia avergonyida de ser dona. Un sentiment que han experimentat moltes altres dones, abans i després d’ella. Per això, en aquesta edició de BGW, hem volgut seleccionar vuit galeries programades per dones. Al llarg d’aquesta sèrie de converses, parlarem amb artistes i galeristes, i ens centrarem en les relacions que es generen en un àmbit on, molt sovint, la part creativa i la part afectiva es barregen.

En aquest setè lliurament conversem amb l’artista referencial Esther Ferrer i Gabriela Moragas, galerista d’àngels barcelona, que porten treballant juntes des que van iniciar el projecte, fa més de deu anys. La conversa, amb una de les pioneres de la performance a l’Estat espanyol, ens permet conèixer la seva manera de relacionar-se amb les institucions i els públics, i entendre la seva pràctica artística com un aprenentatge. Ens acostarà també al seu interès pels nombres primers, una dedicació que li ve de lluny i que ara adquireix total actualitat degut a la conjuntura actual.

 

 

 

Ens interessa que ens parleu del moment en què comenceu a treballar juntes.

Gabriela / La primera exposició que vam fer amb l’Esther va ser en el 2008. La que inaugurem al setembre serà la quarta que fa amb nosaltres. El projecte (àngels barcelona) naixia amb artistes que consideràvem referents. Pep Agut ens va assessorar i ens va suggerir treballar amb l’Esther. És una artista referencial per a moltes generacions i portava deu anys sense exposar a Espanya. Pràcticament porta amb nosaltres tota la història de la galeria

Esther / La persona que em va contactar de la galeria va ser Pep Agut. Em va proposar treballar amb ells i li vaig dir que sí. Des de llavors, treballem junts.

Coneixies prèviament a en Pep Agut?

Esther / Quan em va cridar jo sabia qui era però no teníem una relació pròxima. Em va contactar perquè suposo que li interessava el meu treball. Amb el temps, ens hem anat tractant més.

Gabriela / Pep va ser qui va proposar trucar-la . Els dos havien treballat amb la galeria Trayecto. I a partir de la relació entre galeries i entre artistes es va generar una sintonia que va afavorir aquests nous passos.

Hi ha molts projectes que sorgeixen de sinergies. Relacions que es donen entre galeries, com col·laboracions o, fins i tot, compartir recursos. Podries explicar-nos més, Gabriela, sobre la col·laboració amb Trayecto?

Gabriela / En aquest cas no va ser tant una col·laboració sinó que hi havia una sintonia. En Pep treballava amb Trayecto i va començar a col·laborar amb nosaltres. L’Esther també treballava amb ells. Era més aviat trobar l’element en comú entre el Pep i l’Esther.

Segons ens comentes, Gabriela, ens sembla important ressaltar que l’Esther portava deu anys sense exposar a Espanya.

Esther / Jo no exposo molt, tal vegada ara més. No m’agrada exposar. Ho faig perquè no em queda més remei, i perquè em guanyo la vida així, exposant. I, naturalment, a l’exposició hi ha una manera de mirar les obres que és diferent de com les veus a l’atelier. En aquest sentit sí que és important exposar. He exposat molt poc perquè només ho faig quan em contacten. De fet, jo no he contactat en la meva vida cap galeria, cap crític, ni cap museu…Per això, he solucionat el problema guanyant-me la vida per a no dependre precisament de la institució, de les beques, de res. Jo faig el meu treball per a mi: perquè m’agrada; perquè m’interessa; perquè vull fer-ho; perquè és la meva vida. La pura veritat és que pot ser precari però també et dóna  llibertat, no has d’estar corrent darrere de ningú per a pagar el lloguer i menjar tots els dies.

Gabriela / Des de la galeria es volia solucionar el fet que feia deu anys que no exposava al país. Just després d’exposar, en posar el focus d’atenció en ella, li van donar el Premio Nacional de Artes Plásticas. A partir de llavors el seu treball va començar a generar més interès. A Esther, com ella mateix diu, l’única cosa que li interessa és treballar i la resta li importa ben poc. Ja estem els altres per a intentar que es vegi el seu treball.

 

Esther / Em sembla molt bé que existeixin les galeries, els museus, els crítics. Em sorprèn com aquests poden trobar en el meu treball coses que jo no he pensat. Al principi em fa riure; penso “per què diuen això?, quina idea!”…però després reflexionant crec què tenen raó, per què no hauran vist això? El treball dels altres el respecto, però jo visc independent. Jo faig el treball per a mi, si a més li serveix a una altra persona, a qui sigui l’ajuda en alguna cosa, doncs millor. El meu ego adquereix  proporcions enormes.

 

Com era treballar en un context dominat per homes en la teva època al costat del grup ZAJ?

Esther / Quan em vaig integrar a ZAJ, pràcticament només treballem nosaltres tres (Juan Hidalgo i Walter Marchetti), però era un grup molt més gran. Hi havia dones que treballaven amb nosaltres  ocasionalment. Ser performer en l’època era acceptar que riguessin de tu, que et prenguessin per un artista poc seriós. Calia assumir això a més del franquisme i tot el que comporta. Des del punt de vista artístic la gent et mirava per sobre de l’espatlla, pensaven: que bojos!

En aquest cas, potser era la disciplina artística més que el fet de ser dona el que condicionava.

Esther / En part sí, quan vam fer la performance a Bilbao l’any 68, el periòdic de Sant Sebastià, que era reaccionari, parlava de mi com la noia de bona família que estava fent «aquestes coses». A mi m’era força indiferent. Una vegada la meva mare va llegir una crítica en la que parlaven de mi més aviat malament, i ella va comentar: «diuen que tinc una filla còmica». En aquells dies, ser artista de teatre estava bé vist, en canvi, còmica era tot una altra cosa.

Podria ser que a Espanya no hi haguessin tants referents de performance…

Esther / Hi havia gent que havia ja treballat la performances, a Barcelona, per exemple. Però, clar, no es coneixia massa.

 

A França et senties més lliure.

Esther / En tornar d’una gira pels EUA que ens va organitzar Cage, crec que era l’any 73, no veia clar tornar a l’Espanya de Franco. Així que em vaig instal·lar a París per motius polítics. Pel cansament d’una dictadura, fins i tot de l’ambient artístic.

Què presentareu a la galeria pel Barcelona Gallery Weekend?

Gabriela / Presentarem una sèrie d’obres recents sobre el poema dels nombres primers. Creiem interessant mostrar aquest tema justament amb la conjuntura actual on les matemàtiques ens envolten i ens dominen. L’Esther està fent un exercici que té molt de sentit en relació als debats que avui ens ocupen al voltant dels algorismes…Igual ella hi ha arribat d’una altra manera però, des del punt de vista comissarial, crec que és important plantejar el que suposa aquest treball vist des d’avui.

Esther / És un treball que em fa reflexionar. Vaig començar a treballar amb els nombres primers afinals dels 70 arran d’un somni en el qual nedava en una mar de números. Quan em vaig despertar vaig pensar que eren nombres imparells però després, en escriure en un paper els números que recordava haver somiat, em vaig adonar que tots eren nombres primers. A partir d’aquí vaig començar a treballar amb ells. Estic totalment convençuda que tenen a veure amb l’ordre de l’univers. M’interessa molt tot el que puc comprendre i llegir d’astronomia. Per a mi l’art és una via de coneixement i el fet de treballar amb els nombres primers m’ha portat a aprendre i comprendre moltes altres coses. Per exemple, amb els nombres primers he entès que al principi quan cerques un sistema pots pensar que no funciona, però si segueixes i el fas més gran, sempre es crea una estructura que té un ritme que a mi em sorprèn cada vegada. Com més avances en els números més fàcil és que tinguin un divisor, llavors hi ha molts menys nombres primers. L’any 84 vaig fer una sèrie de 6 dibuixos que anaven de l’1 al 1.000, i de 1.000 a 2.000, i després passava a molts milions; i llavors, seguint la mateixa estructura, veus que hi ha molt més espai entre un nombre primer i un altre: és l’univers que s’expandeix. Hi ha un punt determinat; en el qual en un buit molt gran apareix un nombre primer com una espècie d’asteroide o de cos estrany. Això m’interessa més que l’aspecte purament artístic. Quan treballo en art aprenc moltíssim perquè no se gairebé res de res. Amb ells he après i això ja m’ajuda a viure.

Gabriela / Quan es fica en aquest tema és com una obsessió, perquè el seu treball requereix molt. Quan fa performance és un treball més alliberador, és amb el cos, i quan es fica en els nombres primers realment és molt més mental.

 

Esther / Des de fa uns anys estic treballant amb els nombres primers de Sophie Germain, una matemàtica autodidacta de l’època de la Revolució Francesa pràcticament oblidada. He fet molts projectes en relació amb els seus números. Primerament perquè m’interessa, perquè són nombres primers especials que formen una combinació diferent, però també, em permet sortir de la sèrie «oficial» de nombres primers i sobretot donar a conèixer a una dona que va ser important. Avui dia hi ha molta gent que treballa en els nombres primers; fins i tot em contacten per a explicar-m’ho. Per dir-te que en tots els treballs, totes les disciplines i en totes les trajectòries poden treballar les idees feministes.

Abans de finalitzar ens agradaria reprendre quan deies que no necessites l’exposició en la teva pràctica artística. Però, no obstant això, t’enriqueix el moment de trobada amb el públic?

Esther / Crec que quan fas una exposició, els artistes en general, jo en particular, el millor que es pot fer és desaparèixer. La interpretació de l’obra, és l’obra, i el públic, el que la mira. Si jo començo a donar explicacions el condiciono automàticament perquè jo soc teòricament l’autoritat. Prefereixo no explicar res. Amb la performance pasa exactament el mateix. El públic és aquí perquè vol, jo soc aquí perquè m’agrada, perquè m’han proposat i he acceptat. Estem vivint un moment junts sense cap obligació, la meva és fer les coses el millor que puc i respondre a la idea que jo tinc, Compartim un moment junts que és efímer i que, si queda en la seva memòria, amb el temps es transformarà, serà diferent. Jo no necessito el contacte amb el públic. Si hi és podem parlar, però la comunicació no és el que jo pugui dir parlant amb ells. El que jo vull dir és a l’obra. Segurament ells ho capten d’una manera o d’una altra, i si no, capten una altra cosa que encara és molt millor, més interessant i, milloren fins i tot la meva obra, afegint interpretacions que jo mai hagués fet, i que a uns altres els pot servir. Quan veig en el museu el rètol al costat de l’obra dient el que la gent té penso que s’està condicionant la interpretació del espectador, sobretot perquè el Museu és l’autoritat. És millor que cadascun interpreti el que vulgui. Donar dades geogràfiques, físiques, d’on va néixer, on va morir, et pot ajudar a situar a l’artista. Però que digui l’artista vol dir això… Tret que sigui el propi artista qui vulgui que ho expliquin. En aquest cas, res a dir.

Barcelona Gallery Weekend  vol reforçar i fer visible el ric i variat teixit artístic de Barcelona, fomentant el col·leccionisme d’art i posar en valor el treball de les galeries com a espais generadors de cultura oberts a tota la ciutadania. Del 15 al 18 de setembre de 2022 es celebrarà la 8a edició amb 32 galeries que presenten el treball de més de 60 artistes.