Site-Specific Conversation continua la seva col·laboració amb Barcelona Gallery Weekend oferint una sèrie de converses que es publicaran setmanalment durant l’estiu.
La proposta pren de nou una novel·la, aquesta vegada escrita per Patti Smith, Just Kids (Érem uns nens), per a posar el focus en el «créixer junts» i aprofundir en els inicis, la professionalització, la convivència amb les exigències del mercat de l’art o les dinàmiques col·laboratives, entre altres aspectes.
Conversem amb l’artista Ignasi Aballí i les galeristes Pilar Carbonell i Anna Rovira, directores de Palmadotze. Situada primer a la ciutat de Vilafranca del Penedès i més tard en un entorn rural, la galeria s’ha posicionat com un referent en el sector galerístic espanyol fent valer la importància de portar l’art més enllà dels nuclis urbans principals com Barcelona. Durant la seva trajectòria han rebut el suport dels i les artistes pel seu tracte pròxim i acurat. Ara, amb la primera individual d’Aballí, les galeristes i el mateix artista posen de manifest l’entusiasme per complir el desig d’aquesta nova col·laboració.
SSC
Com us vau conèixer i des de quan col·laboreu junts?
Pilar
Fa molts anys que coneixem l’Ignasi. Ens el va presentar en Toni Estrany, galerista, qui va ser també una de les primeres persones que varem conèixer dins del món de l’art, a l’inici d’obrir la galeria, i vam fer gran amistat.. L’Ignasi va venir de visita a la galeria l’any 91 o 92. Te’n recordes, Ignasi?
Ignasi
No recordava l’any… Però si era aquella època. Crec, fins i tot, que devia ser abans de treballar amb en Toni, al 93.
Pilar
Varem començar col·laborant en exposicions col·lectives, però fins ara no havíem fet una individual. Recordo que abans de la pandèmia ja en parlàvem, però l’anavem ajornant. Així que estem molt contentes que per fi es faci realitat.
Ignasi
Quan m’ho vau proposar l’any passat, just estava amb la inauguració de la Biennal de Venècia, i us vaig dir que sí; després vaig pensar que era massa precipitat. Poc més tard, us vaig suggerir d’esperar un any; i, aleshores, vam quedar de fer-la coincidir amb el BGW. I bé, estem pràcticament ja arribant al moment de la inauguració.
.
SSC
Ignasi, què és allò que et va interessar de fer aquesta individual a Palmadotze?
Ignasi
Em semblava que era complir un desig que em venia molt de gust i un deute històric treballar amb elles. És una galeria molt especial, pel fet d’estar fora de Barcelona, en un entorn rural, campestre, envoltada de vinyes, i que manté activitat agraria a part de la galeria. Penso que tot això li dona una particularitat molt especial. Havia col·laborat amb elles i coneixia bé l’entorn i la galeria.
Anna
L’Ignasi és un artista que ens sembla molt interessant, molt complet i profund, i tenir-ho a casa també és una satisfacció. A banda, hi ha tot un eix correlatiu amb la resta de la temporada, i això és molt interessant, perquè s’ha anat articulant quasi d’una manera casual.
SSC
Sou una galeria històrica que heu resistit la centralitat i heu aconseguit ser un lloc de referència. En el vostre cas hi ha un component de risc en situar-vos en un entorn rural. Com va sorgir la idea d’obrir la galeria?
Pilar
En aquella època ja tenia els fills grans i des de molt jove soc aficionada a l’art. A Vilafranca no hi ha cap galeria, només les sales d’exposicions a diferents entitats bancàries. Quan anava a Barcelona visitava moltes galeries i vaig començar a pensar: «per què no obrir una a Vilafranca». Vaig parlar amb gent i m’animaven, encara que jo estava morta de por. Va ser de forma molt inconscient perquè no sabia a on em ficava. Això sí, amb molta il·lusió i amb moltes ganes. Vam tenir moltes dificultats, però de mica en mica, i amb l’ajuda dels artistes, vam tirar endavant. Un dels artistes que més ens va donar suport va ser en Albert Ràfols-Casamada. Ell creia molt en difondre l’art fora dels circuits habituals.
SSC
El fet d’estar lluny dels nuclis on l’art està més present, us va fer prendre alguna decisió de fer altres iniciatives fora de la primera galeria?
Pilar
Sempre deia que volia ser una galeria de poble, però que traspassés fronteres.
L’any 94 vam anar a la fira ARCO per primera vegada. Hi varem assistir durant molts anys. Ens interessava que hi hagués artistes joves, de l’entorn, perquè els volíem promocionar, i a la vegada, també treballar amb grans mestres. I així de mica en mica vam anar confeccionant aquesta història.
A la galeria hi entrava poca gent al principi, així que vam pensar en sortir fora i exposar l’espai públic de la Vila. Vam dur un projecte, durant uns quants anys, que eren les Temporades Temàtiques on convidàvem diferents artistes a participar. Això ens va permetre teixir el nostre entorn, els nostres artistes, els nostres col·leccionistes.
Anna
L’any 2013 vam fer un canvi d’espai. Fins aleshores havíem estat vint-i-tres anys al centre de Vilafranca del Penedès. Teníem una masia familiar (del segle XV), que també havia sigut el nostre magatzem d’obra, i la varem reconvertir en l’actual galeria. L’espai central, on hi havia la maquinària agrícola, va passar a ser un espai expositiu.
El nou espai va significar una nova etapa, un nou projecte, una nova manera de treballar, però teníem clar que volíem continuar amb la mateixa línia. L’entorn és molt singular i ens dona molt joc a l’hora d’estructurar les exposicions, que no només queden cap a dins, sinó que a vegades surten enfora. I això també ens ha permès fer algun projecte site-specífic, que suposa una altra lectura i una altra manera de veure l’exposició que va més enllà de les parets, del cub blanc.
SSC
Com sorgeix la col·laboració entre les dues?
Pilar
El projecte el vaig començar jo, amb dues persones externes. L’Anna Rovira és la meva filla. El 1993 havia acabat els estudis i tenia vàries possibilitats, però no es decidia. Llavors jo li vaig dir «mentre t’ho penses, vine a la galeria» i ara és ella la que porta més el pes i jo ja començo a retirar-me. Fem un bon equip petit.
SSC
Us ha anat atrapant, porteu moltíssim temps.
Pilar
Sí, és una passió… Sempre estic nerviosa el dia de les inauguracions. I em dic: «el dia que no estigui nerviosa, em retiraré de veritat». A vegades col·legues em diuen: «després de tants anys…», doncs sí. A mi sempre em puja l’adrenalina en cada nova exposició.
SSC
Com comentàveu aquesta és la primera individual amb l’Ignasi. Com ha estat el procés? Hi ha galeristes que segueixen molt de prop la recerca de l’artista o d’altres que deixen més fer. Com ha estat en aquest cas?
Anna
Treballar amb l’Ignasi realment és molt fàcil; és molt professional.
La nostra dinàmica és anar treballant diferents punts que es van tractant al llarg de diferents moments. Normalment, deixem fluir les coses, que l’artista vagi confeccionant i pensant en l’exposició.
Ignasi
Ha sigut molt natural el procés i la relació entre nosaltres.
Quan la Pilar parlava abans de la galeria, jo reflexionava sobre la feina de l’artista… Són professions, tant l’una com l’altra, de molt de risc: no tens mai assegurat si sortirà bé o no. Hi ha moments en què ho engegaries tot a passeig; però hi ha alguna cosa que fa que hi tornis, malgrat les dificultats. Portar una galeria també té aquesta vessant creativa en relació amb quin projecte construeixes o quins artistes proposes.
I no m’estranya que, com han dit, quan inauguren les exposicions estiguin també nervioses. Quan vaig nerviós a una exposició meva és que hi ha alguna cosa que no acabo de controlar. Quan vaig tranquil, vol dir que allò ja ho tinc d’alguna manera assumit, i, per tant, no hi ha, segurament, el risc que hi hauria si vaig neguitós o intranquil. Estar nerviós vol dir que estic proposant alguna cosa que ni jo mateix acabo de controlar, ni sé com reaccionarà el públic, la crítica… Són activitats que van molt unides. De fet, ens necessitem els uns als altres. Sempre parlo de la meva feina com una feina en equip, en què hi ha molta gent implicada. I les galeries per descomptat; però també amb col·leccionistes, comissaris, productors de les obres, dissenyadors, públic…
SSC
I amb relació a la galeria?
Ignasi
Quan fa molts anys que treballes en una galeria, hi ha moltes coses que ja gairebé no s’han de dir, perquè ja se saben. Amb galeries que fa poc temps que treballes aquesta relació encara no pot ser de tanta confiança. La siutació canvia si és una galeria d’aquí o de fora, en cada una tens una història diferent i un tipus de relació i vincle particular.
SSC
Ens podeu avançar alguna cosa del què presentareu? En el teu cas, en que molt sovint “dones la volta” a la teva pràctica, ens intriga saber més sobre aquest projecte del que, com dius, estàs neguitós, provant coses noves, explorant formats…
Ignasi
Cada projecte, cada situació, et demana un tipus de proposta no només pel lloc en si, sinó pel coneixement que el context té de la teva obra, la galeria amb què treballes, etcètera. En el cas de Vilafranca, he reprès, per una part, la pràctica de la pintura, portant-la a una qüestió que ja he treballat anteriorment, com és la relació entre la pintura i el llenguatge, o la relació entre la imatge i el llenguatge. Penso que aquí hi ha un pas més en aquesta relació, en el sentit que he reprès els treballs fets a partir del diari, que ja porto vint-i-cinc anys desenvolupant, per apropar-los a la pintura. No vull explicar massa perquè m’interessa el factor sorpresa!
Puc afegir, però, que serà una exposició aparentment molt senzilla, molt austera, molt sòbria, però conceptualment molt carregada, amb moltes lectures possibles, diferents aproximacions i maneres de llegir-la. A part de les pintures, editarem una petita publicació en paral·lel que té a veure amb el que es veurà a les pintures de l’exposició. És una proposta que és nova, i que sí que em farà estar nerviós el dia de la inauguració.
Pilar
És una exposició que s’ha de veure.
Ignasi
Cert! L’experiència de veure-la físicament, de recórrer l’espai i d’estar circulant entre les obres no té un substitut per molt que s’expliqui. L’explicació et pot donar unes claus que ajudin a la comprensió, però no hi ha cap explicació que pugui substituir la visita presencial a l’exposicióó.
SSC
Recordo el projecte que vas presentar a la Blueproject Foundation, hi havia aquest treball conceptual de llenguatge, de significats múltiples, i també allà l’experiència l’acabaves adquirint en el lloc. El concepte era site-specific i, fins i tot, les parets de l’exposició estaven construïdes amb unes determinades proporcions. Aquí entenem que treballes també amb un espai, tan particular, que t’ofereix un context diferent per poder explorar.
Ignasi
Les pintures tindran una ressonància en el paisatge que envolta la galeria, tot i no ser la intenció. Potser aquí la relació amb l’espai, tot i que està molt pensada, no és tan important com en el cas de la Blueproject o en el cas de la Biennal de Venècia. Però qui vingui a visitar l’exposició li acabarà de donar sentit a tota la proposta.
SSC
Per acabar, què creieu que fa que les relacions entre galeria i artista perdurin?
Ignasi
La complicitat, l’objectiu comú, anar els dos en la mateixa direcció per aconseguir una sèrie de coses com la venda de les obres, però no només això, sinó la divulgació, la difusió, l’explicació. En un terreny més pragmàtic, penso que tant l’artista com la galeria tenen objectius comuns en el sentit que siguin viables aquests dos projectes, i aquesta complicitat és la que fa que duri la relació. A part, perquè la relació perduri hi ha d’haver factors personals i d’entesa en l’àmbit humà.
Pilar
L’Ignasi ho ha explicat molt bé, no sé si cal que hi afegim res més. Haig de dir que la part humana i afectiva és molt important per a nosaltres. L’amistat que m’ha aportat la galeria durant tants anys i amb diferents artistes és el meu tresor personal.
Barcelona Gallery Weekend vol reforçar i fer visible el ric i variat teixit artístic de Barcelona, fomentant el col·leccionisme d’art i posar en valor el treball de les galeries com a espais generadors de cultura oberts a tota la ciutadania. Del 14 al 17 de setembre de 2023 es celebrarà la 9a edició amb 32 galeries que presenten el treball de més de 60 artistes.