Site-Specific Conversation continua la seva col·laboració amb Barcelona Gallery Weekend oferint una sèrie de converses que es publicaran setmanalment durant l’estiu.
La proposta pren de nou una novel·la, aquesta vegada escrita per Patti Smith, Just Kids (Érem uns nens), per a posar el focus en el «créixer junts» i aprofundir en els inicis, la professionalització, la convivència amb les exigències del mercat de l’art o les dinàmiques col·laboratives, entre altres aspectes.
Obrim el cicle amb la galerista Patricia de Muga de la Galeria Joan Prats i Lola Lasurt, una de les artistes més joves representades per la galeria. Amb elles conversem del que significa la renovació en una galeria històrica, del que representa per a una artista començar treballant en una galeria a la qual admira, i de com els processos artístics superen les demandes del mercat amb temps dilatats i marge per a la recerca artística.
Ens agradaria començar amb una pregunta marc: quan comenceu a col·laborar juntes? Com us trobeu?
Patricia
Ens vam conèixer en el 2013, si no m’equivoco, perquè en el 2014 vam fer la primera exposició de Lola en la galeria…Crec que ens vam conèixer personalment quan va fer la seva exposició en la Fundació Miró. Jo ja havia vist el seu treball anterior. De fet, crec que vaig anar a veure l’exposició primer sense Lola. I va anar després quan la vaig contactar. Des de llavors comencem a quedar i parlar. La seva primera exposició individual en el galeria va ser un any després d’aquesta trobada, en 2014.
Teniu especial interès a conèixer la pràctica d’artistes joves?
Patricia
Tot l’equip de la galeria està constantment atent a artistes joves i sobretot a aquells artistes que tens més a prop, que són del context. Hi ha molts artistes que ho fan bé. Però es tracta de trobar aquest puntet de més, no?
A què et refereixes?
Patricia
No sols és fer-ho bé, sinó que crec que ha de tenir una cosa diferent, especial…I que també connecti amb els altres artistes que tenim en la galeria. Perquè sempre intentes construir ponts.
I en el cas de la nostra galeria, en la qual també tenim artistes amb els quals col·laborem des de fa molt temps. Fins i tot representem artistes també ja morts, que van començar a treballar amb el meu pare fa molts anys. Llavors, també intentes, d’alguna manera, que hi hagi una coherència entre tots.
I en el teu cas Lola, coneixies la galeria? Quan et van fer la proposta, què et va semblar?
Lola
Sí, clar. És una galeria històrica. La coneixia i la seguia bastant des de la distància, encara que no coneixia a ningú que treballés en la galeria. Per a mi, òbviament, va ser una sorpresa que em contactessin. Va ser durant l’exposició que vaig fer en el Espai13 de la Fundació Miró, Doble autorització en el marc del cicle Arqueologia preventiva.
En aquell moment em trobava fent una residència de dos anys en Hisk, a Gant (Bèlgica). Anteriorment, havia realitzat la residència d’intercanvi entre Hangar i Capi Town, a Sud-àfrica. Quan es va acabar l’exposició en la Fundació Miró inaugurem l’exposició en Joan Prats.
Patricia
Si, a la fi de 2014. En realitat no va passar molt de temps fins que vam fer la primera exposició. Perquè, a més, tenies bastant material, molt interessant.
Lola
Per a mi va ser una sorpresa, perquè estava en un moment en què, pel meu tipus de treball, pensava que seria bo estar en una galeria que entengués bé els projectes i que entenguessin aquestes estranyes metodologies meves. Volia trobar un marc adequat per a poder vendre una part dels meus projectes bàsicament i fer-ho sostenible.
La Prats la veia gairebé com un cas d’estudi dels meus projectes. És a dir, perquè… Sempre em vaig interessar pel període de la Transició, i la Prats és important en aquest moment. En el 76 Sert fa la reforma de l’espai… És a dir, jo fàcilment hauria acabat investigant sobre la Prats. Pot ser bonic fer aquest projecte algun dia?
Patricia
Potser estaria bé fer aquest projecte
Lola
La primera exposició va ser un projecte que investigava el canvi de nom en una plaça de Mont Roig del Camp: de plaça del Generalíssim Franco a plaça de Joan Miró, just en el 79. Clar, el vincle de la Prats amb Miró és molt fort i el rol de la Prats és reformular i veure quin és el paper de l’art contemporani en els primers anys de la criatura democràtica. A nivell històric a mi ja m’interessa de per si, òbviament, la Prats i el que ha suposat. I de cop… jo no m’ho esperava perquè tenia al cap que la Prats treballava amb artistes molt consagrats, gent més gran. No m’ho imaginava per a res, però és veritat que la galeria estava en un moment de renovació, buscant gent jove.
Recordo que quan vas entrar, va començar també Alicia Koft, és a dir, coincideix aquest període de canvi.
Patricia
Amb Alicia va anar una mica abans. La convidem a fer un Art Nou, va ser al 2013. I ella va fer l’exposició, dins del programa Art Nou, a l’espai de Rambla Catalunya. També va ser un projecte espectacular… En aquell moment no és que la vam incorporà com a artista de la galeria, però després, de manera natural, vam anar col·laborant i posteriorment va tenir una individual també a Rambla Catalunya.
Des d’aquest moment vau començar a obrir una mica més la galeria a artistes més joves.
Patricia
Treballo a la galeria des del 2009. Va arribar un moment en què vaig voler començar a incorporar artistes més pròxims a la meva generació i, més endavant, més joves que jo, evidentment. I bé, sí que a la galeria hi havia artistes com Erick Beltrán o Javier Peñafiel, que eren els joves d’aquell moment. Però sí que amb generacions posteriors, és veritat que va ser quan jo ja portava un temps en la galeria. Ho parlàvem amb el meu pare i crèiem que era una cosa bonica per la galeria crear aquest diàleg intergeneracional. Va ser llavors quan es va incorporar l’Alicia, la Lola i entre d’altres.
Com enteneu la vostra relació de treball? En el cas de la Lola, que com ja has apuntat, fas un tipus de processos que són molt llargs, amb unes dinàmiques molt diferents, com s’ha anat forjant aquesta relació de treball per a vosaltres?
Lola
Quan em van contactar, en realitat, va ser per a proposar-me fer una exposició individual. I després, d’una forma bastant natural, vaig passar a formar part de la galeria. A més, Patricia, va ser la primera exposició en aquest nou espai?
Patricia
Va ser la segona. Volíem posar de manifest aquest diàleg intergeneracional entre els artistes, perquè realment sí que començava una nova etapa en un nou espai. Inaugurem al setembre amb en Luis Gordillo i després va venir la Lola. Crec que va ser molt bonic, no? Ell era el més gran i ella la més jove en aquells dies.
Lola
Sí. I com us deia, jo en aquell moment residia a Bèlgica, on acabava de fer un projecte molt llarg, en el qual havia estat, potser, dos anys i mig ocupada amb Exercici de Ritme en relació al monument públic de Francesc Layret en la Plaça Goya. Super a prop de la galeria. Jo estava molt ficada en la vida i obra de Francesc Layret. I de sobte ell vivia aquí, al carrer Balmes gairebé tocant amb Gran Via. És a dir, el mateix carrer on estem ara, però una illa més a baix. De fet, el van assassinar quan sortia de la seva casa, uns matons de la patronal li van disparar set tirs. La Patricia em va dir que la nova seu era a Balmes 54. Jo havia just acabat de fer el vídeo i no li ho havia ensenyat a ningú. A la porta de l’edifici on vivia Layret l’any 79 es va posar un petit mural de ceràmica reconeixent que vivia allí. I aquest mural m’agradava molt. Vaig fer un frottage d’ell que vaig incloure a l’exposició. També vaig incloure el meu primer fris pictòric… Per a mi va ser una casualitat bastant gran. Com si els astres s’haguessin alineat.
El fris pictòric és un format que he anat repetint, i que va partir de la recreació d’un partit de futbol que es va fer a Bèlgica (El Partit. Dones casades contra dones solteres, una iniciativa de Manuel Ramírez, barman del Club Federico García Lorca, Brussel·les, 1976, 2014). És el projecte més important que he fet a Bèlgica, fruit de la meva residència. Investigant sobre el club Federico García Lorca, que es va formar a Brussel·les en els primers anys de la dictadura, entre exiliats amb convenis amb fàbriques centreeuropees, o polítics. Vaig contactar amb alguns ex membres del Club i , investigant sobre el tema, vaig trobar aquest partit de futbol de “dones casades contra solteres” que havia organitzat el barman del club, Manuel Ramírez. Un col·lectiu Belga em va demanar un vídeo sobre alguna cosa que tingués a veure amb el club.
Jo estava fascinada amb aquest partit de futbol que es va jugar just en l’última festa organitzada pel Partit Comunista Espanyol, abans del pacte de la Moncloa, i, per tant, abans que el partit es fraccionés. Aquest projecte parla dels vincles i separacions a nivell personal i col·lectiu.
El fris sobre aquest partit no l’havia mostrat encara i va ser el que vam exposar, a la primera part de la galeria. A l’interior de la galeria vam mostrar el projecte vinculat al monument de Layret, que es basava sobretot en una pel·lícula Súper 8.
Patricia
Sí, sí que es van donar una sèrie de casualitats. Entrem en contacte en un moment que a nivell del seu treball era molt pertinent. Aquella primera exposició va estar molt bé, va agradar molt i ens quan ens comencem a conèixer. I bé, aquestes coses… passen de manera natural, no? Tot va ser molt fàcil. Es tracta realment, doncs, d’una relació personal que ha de funcionar en els dos sentits: ha d’haver-hi confiança, i poder treballar junts, i poder parlar les coses. Ja no és només que sigui un bon artista i que tu el puguis representar, també a nivell personal, ha de funcionar. És molt difícil per a nosaltres col·laborar amb un artista si no hi ha aquesta confiança.
Des del 2015, heu fet alguna altra exposició? O és aquesta que prepareu ara per al Barcelona Gallery Weekend?
Patricia
Hem portat la seva obra a diverses fires i a exposicions col·lectives, sí. I a nivell individual, ella va fer un duo amb Javier Peñafiel, fa un parell d’anys. És un altre artista de la galeria i trobem que amb ell hi té un vincle.
Lola
Teniem moltes ganes de fer alguna cosa junts, i sempre ens trobavem atrafegats per la feina. Era l’oportunitat perfecta per a dialogar més en profunditat. Llavors, si la considero gairebé com a una individual, i seria la tercera en aquest cas.
Lola, tens un procés de treball molt llarg. Normalment dediques un temps de recerca també extens, i això fa que també la galeria hagi de respectar aquests temps. En aquest procés, hi ha un acompanyament de la galeria o l’acompanyament és més d’un altre tipus?
Lola
La galeria sempre és allà. Quan començo un projecte, hi ha molta feina, durant potser anys, en què funciono de manera totalment al marge de la galeria. És un procés de recerca, quasi d’historiadora amateur, d’investigar sobre la memòria que trobo dipositada en arxius històrics de tota mena. Fons als quals se m’ocorre anar però sense respectar, segurament, on normalment s’aniria. I fons de molts tipus, ja siguin orals, i fins a familiars, depenent del projecte.
Aquí ja es posen en marxa metodologies, estratègies complexes per a aconseguir formalitzar el projecte d’una manera o d’una altra. Però és veritat que abans de formalitzar res passa bastant temps. I també, en aquesta tasca que faig jo de rescatar aquests episodis del passat i portar-los al present i veure què passa, tinc tot un bagatge pictòric. Últimament penso (i, sobretot, en el projecte Joc de Nens per a la Capella que tractava temes psicoanalítics i de Winnicott i que em va portar a pensar molt en la pintura i la relació amb la mare just en el moment en què jo acabava de donar a llum) en la meva relació amb la pintura com una relació amb la mare. És la tradició més antiga, la que sempre és aquí per a mi. I com moltes vegades necessito escapar d’ella, però sempre hi torno, perquè és la que més m’importa. És, una mica, com la relació complexa que tenim amb les mares en el procés de maduració. Crec que em passa una cosa similar amb la pintura. M’en vaig separant, vaig cap al vídeo, vaig cap a altres tipus de llenguatges…Però és veritat que la pintura sempre és aquí també com una necessitat de filtrar; és el primer filtre a través del cos del que he trobat.
I per això em va molt bé el format fris històric, perquè literalment explica una història en relació amb un espai arquitectònic molt concret, que és el que normalment treballo. I també el fris històric, a nivell d’implicació del cos, és diferent que fer una pintura única, estàtica. Té alguna cosa de performatividad que no trobo en les pintures estàtiques. Últimament estic fent bastants frisos que per a mi són gairebé coreografies. Però bé, de tant en tant també torno a fer pintures úniques, més tradicionals, més estàtiques… segons com vegi.
I per a aquesta pròxima edició de Barcelona Gallery Weekend, teniu ja definit el que presentaràs?
Patricia
Ha fet una proposta del tema, del concepte a tractar, i ja té algunes peces preparades. Crec que la idea és molt clara i ara estem treballant en com ho mostrarem.
A l’inici, el treball és molt personal i molt difícil de tancar. Des de la galeria la podem acompanyar més en els seus passos posteriors.
I per al BGW… perquè quan acabem aquesta entrevista, aprofitarem per a continuar treballant en això!
Lola
És a dir, el projecte del Gallery Weekend és en el qual hi haurà més implicació de la galeria. Perquè serà un projecte fet de zero amb la galeria. I aquí el que passarà és… Bé, hi ha una part important dels meus projectes què és que al final cada projecte que faig em proporciona un vincle amb algú que vull conèixer o amb qui vull tenir una relació. A vegades succeeix conscientment i a vegades inconscientment, perquè no sé ni si aquesta persona existeix.
I per a aquesta nova exposició és directament el que faig… Convido a Esther Guillén que és una ceramista que viu a Santa Pau, un poble molt petit de Girona. Ella té un treball ceràmic, increïble. Des de fa molt temps que, em ronda pel cap que, m’agradaria fer “comissariats pictòrics”… Així els va anomenar de moment com a títol provisional. Però és veritat que ara volia fer alguna cosa que impulsivament em vingués de gust molt. I em ve de gust molt pintar el treball d’Esther. No pintar les ceràmiques, òbviament, perquè les seves ceràmiques estan pintades. Pintar bidimensionalment sobre la tela el seu treball. Hi ha alguna cosa que em crida molt l’atenció, perquè em sembla divertit, que és pintar figurativament abstracció. I això, és part d’una cosa encara no pensada.
I a més es tracta d’una còpia, no?
Lola
Aquí hi hauria temes d’estratègies d’apropiació, hi hauria un debat molt gran…La veritat encara no hi he pensat gaire. Però sí que m’agrada, de tant en tant, igual que analitzo imatges del passat, analitzar obres d’altres. Bé, de fet… Ja porto un temps analitzant… D’alguna manera, ara em surt analitzar visualment, igual que un crític, un comissari que treballa més a nivell textual i de pensament l’obra de l’artista. Jo faig aquesta anàlisi visual a través de la pintura. Igual que analitzo un moment, un esdeveniment, molt concret de la història que m’interessa. Perquè una obra d’art, una peça artística, també és un esdeveniment per a mi… També em diverteix aquest debat sobre temes com l’apropiació. Jo crec que quan es parli de l’art del nostre temps, serà apropiacionista. Pel que fa al projecte, no crec que copii res, ja que al no preocupar-me massa a ser exacta, m’ho porto bastant cap al meu terreny. Però si repetiré coses; i és en aquesta acció o insistència a repetir que pot sorgir una cosa nova. En aquests processos de re-creació simplement estic intentant entendre el que he trobat i el que pot sorgir en compartir-ho amb més gent.
Patricia
De fet, en aquesta exposició, en la que tu parles de comissariat, crec que és molt adequat el terme perquè realment el que proposes és fer associacions del treball d’Esther Guillén amb altres artistes anteriors, creant noves connexions.
Lola
Sí, totalment. Tant Esther com el seu marit, que també es dedica a la ceràmica, mai van deixar la seva pràctica artística… però també feien ceràmica que consideraven artesania per a vendre; souvenirs de Santa Pau. I que també em semblen increïbles. A més, Esther va desenvolupar tècniques inspirades en la prehistòria, les primeres tècniques d’ornamentació del fang cuit…des de la ceràmica, utilitzant fangs de diferents colors i esmalts complexos. A vegades també utilitza la terra volcànica perquè viu en una zona volcànica. És súper interessant. És un treball increïble que simplement vull analitzar, la meva manera de anàlisis és visual i per mitjà de la pintura.
Per a acabar voldríem preguntar-vos què és el que fa que les relacions entre artistes i galeristes durin per a vosaltres.
Patrícia
Complicitat i confiança, no? I el treball.
Lola
Sí, totalment. Sí, hi ha un tema de confiança personal. Has de confiar en aquesta persona. També que consideris que l’ambient de treball hagi estat bo, coherent i just.
Patricia
I també un compromís per totes dues parts. L’artista, quan forma part d’una galeria, té el compromís d’anar treballant, d’anar aportant obres perquè nosaltres les puguem mostrar, amb una individual, com és aquest cas, però també per a una fira. I per part nostra, també el compromís d’ensenyar-lo i de fer que aquest treball arribi al públic, a particulars i a institucions. Nosaltres marquem el ritme. Per això és molt bonic quan tens l’oportunitat d’acompanyar a un artista des dels inicis i el pots acompanyar en aquest creixement. Crec que és el més bonic del nostre treball. Si comences a col·laborar amb un artista més consagrat, clar, fa molta il·lusió incorporar artistes així però… Si em fessis triar, el que dona sentit a alló que fem, és això, poder acompanyar a algú des del principi. A nosaltres ens agraden les relacions llargues, perquè també és com pots treballar bé. Però bé, perquè això es doni, ha d’haver-hi també aquesta complicitat a nivell personal.
Lola
Sí, i també el respecte de les metodologies de treball que té cadascuna i que són complexes. En cap moment hi ha un intent de canviar-les, sinó que hi ha un respecte a això, de simple acompanyament. I també entendre que tu com a artista també ets limitada. En el meu cas, per exemple… necessito tot el temps per a tenir les meves responsabilitats vitals cobertes alhora de realitzar les recerques que faig. La galeria posa el teu treball en llocs on mai arribaries. En algun cas pot passar que algú adquireixi un projecte amb el que hi té algun vincle. Crec que en el meu cas això té molt de sentit. I en això resideix el voler treballar amb la galeria.
Barcelona Gallery Weekend vol reforçar i fer visible el ric i variat teixit artístic de Barcelona, fomentant el col·leccionisme d’art i posar en valor el treball de les galeries com a espais generadors de cultura oberts a tota la ciutadania. Del 14 al 17 de setembre de 2023 es celebrarà la 9a edició amb 32 galeries que presenten el treball de més de 60 artistes.