Patricia

Ens vam conèixer en el 2013, si no m’equivoco, perquè en el 2014 vam fer la primera exposició de Lola en la galeria…Crec que ens vam conèixer personalment quan va fer la seva exposició en la Fundació Miró. Jo ja havia vist el seu treball anterior. De fet, crec que vaig anar a veure l’exposició primer sense Lola. I va anar després quan la vaig contactar. Des de llavors comencem a quedar i parlar. La seva primera exposició individual en el galeria va ser un any després d’aquesta trobada, en 2014.

Patricia

Tot l’equip de la galeria està constantment atent a artistes joves i sobretot a aquells artistes que tens més a prop, que són del context. Hi ha molts artistes que ho fan bé. Però es tracta de trobar aquest puntet de més, no?

Patricia

No sols és fer-ho bé, sinó que crec que ha de tenir una cosa diferent, especial…I que també connecti amb els altres artistes que tenim en la galeria. Perquè sempre intentes construir ponts.

I en el cas de la nostra galeria, en la qual també tenim artistes amb els quals col·laborem des de fa molt temps. Fins i tot representem artistes també ja morts, que van començar a treballar amb el meu pare fa molts anys. Llavors, també intentes, d’alguna manera, que hi hagi una coherència entre tots.

Lola

Sí, clar. És una galeria històrica. La coneixia i la seguia bastant des de la distància, encara que no coneixia a ningú que treballés en la galeria. Per a mi, òbviament, va ser una sorpresa que em contactessin. Va ser durant l’exposició que vaig fer en el Espai13 de la Fundació Miró, Doble autorització en el marc del cicle Arqueologia preventiva.

En aquell moment em trobava fent una residència de dos anys en Hisk, a Gant (Bèlgica). Anteriorment, havia realitzat la residència d’intercanvi entre Hangar i Capi Town, a Sud-àfrica. Quan es va acabar l’exposició en la Fundació Miró inaugurem l’exposició en Joan Prats.

Lola

Per a mi va ser una sorpresa, perquè estava en un moment en què, pel meu tipus de treball, pensava que seria bo estar en una galeria que entengués bé els projectes i que entenguessin aquestes estranyes metodologies meves. Volia trobar un marc adequat per a poder vendre una part dels meus projectes bàsicament i fer-ho sostenible.

La Prats la veia gairebé com un cas d’estudi dels meus projectes. És a dir, perquè… Sempre em vaig interessar pel període de la Transició, i la Prats és important en aquest moment. En el 76 Sert fa la reforma de l’espai… És a dir, jo fàcilment hauria acabat investigant sobre la Prats. Pot ser bonic fer aquest projecte algun dia?

Lola

La primera exposició va ser un projecte que investigava el canvi de nom en una plaça de Mont Roig del Camp: de plaça del Generalíssim Franco a plaça de Joan Miró, just en el 79. Clar, el vincle de la Prats amb Miró és molt fort i el rol de la Prats és reformular i veure quin és el paper de l’art contemporani en els primers anys de la criatura democràtica. A nivell històric a mi ja m’interessa de per si, òbviament, la Prats i el que ha suposat. I de cop… jo no m’ho esperava perquè tenia al cap que la Prats treballava amb artistes molt consagrats, gent més gran. No m’ho imaginava per a res, però és veritat que la galeria estava en un moment de renovació, buscant gent jove.

Patricia

Amb Alicia va anar una mica abans. La convidem a fer un Art Nou, va ser al 2013. I ella va fer l’exposició, dins del programa Art Nou, a l’espai de Rambla Catalunya. També va ser un projecte espectacular… En aquell moment no és que la vam incorporà com a artista de la galeria, però després, de manera natural, vam anar col·laborant i posteriorment va tenir una individual també a Rambla Catalunya.

Patricia

Treballo a la galeria des del 2009. Va arribar un moment en què vaig voler començar a incorporar artistes més pròxims a la meva generació i, més endavant, més joves que jo, evidentment. I bé, sí que a la galeria hi havia artistes com Erick Beltrán o Javier Peñafiel, que eren els joves  d’aquell moment. Però sí que amb generacions posteriors, és veritat que va ser quan jo ja portava un temps en la galeria. Ho parlàvem amb el meu pare i crèiem que era una cosa bonica per la galeria crear aquest diàleg intergeneracional. Va ser llavors quan es va incorporar l’Alicia, la Lola i entre d’altres.

Lola

Quan em van contactar, en realitat, va ser per a proposar-me fer una exposició individual. I després, d’una forma bastant natural, vaig passar a formar part de la galeria. A més, Patricia, va ser la primera exposició en aquest nou espai?

Lola

Sí. I com us deia, jo en aquell moment residia a Bèlgica, on acabava de fer un projecte molt llarg, en el qual havia estat, potser, dos anys i mig ocupada amb Exercici de Ritme en relació al monument públic de Francesc Layret en la Plaça Goya. Super a prop de la galeria. Jo estava molt ficada en la vida i obra de Francesc Layret. I de sobte ell vivia aquí, al carrer Balmes gairebé tocant amb Gran Via. És a dir, el mateix carrer on estem ara, però una illa més a baix. De fet, el van assassinar quan sortia de la seva casa, uns matons de la patronal li van disparar set tirs. La Patricia em va dir que la nova seu era a Balmes 54. Jo havia just acabat de fer el vídeo i no li ho havia ensenyat a ningú. A la porta de l’edifici on vivia Layret l’any 79 es va posar un petit mural de ceràmica reconeixent que vivia allí. I aquest mural m’agradava molt. Vaig fer un frottage d’ell que vaig incloure a l’exposició. També vaig incloure el meu primer fris pictòric… Per a mi va ser una casualitat bastant gran. Com si els astres s’haguessin alineat.

El fris pictòric és un format que he anat repetint, i que va partir de la recreació d’un partit de futbol que es va fer a Bèlgica (El Partit. Dones casades contra dones solteres, una iniciativa de Manuel Ramírez, barman del Club Federico García Lorca, Brussel·les, 1976, 2014). És el projecte més important que he fet a Bèlgica, fruit de la meva residència. Investigant sobre el club Federico García Lorca, que es va formar a Brussel·les en els primers anys de la dictadura, entre exiliats amb convenis amb fàbriques centreeuropees, o polítics. Vaig contactar amb alguns ex membres del Club i , investigant sobre el tema, vaig trobar aquest partit de futbol de “dones casades contra solteres” que havia organitzat el barman del club, Manuel Ramírez. Un col·lectiu Belga em va demanar un vídeo sobre alguna cosa que tingués a veure amb el club.

Jo estava fascinada amb aquest partit de futbol que es va jugar just en l’última festa organitzada pel Partit Comunista Espanyol, abans del pacte de la Moncloa, i, per tant, abans que el partit es fraccionés. Aquest projecte parla dels vincles i separacions a nivell personal i col·lectiu.

El fris sobre aquest partit no l’havia mostrat encara i va ser el que vam exposar, a la primera part de la galeria. A l’interior de la galeria vam mostrar el projecte vinculat al monument de Layret, que es basava sobretot en una pel·lícula Súper 8.

Patricia

Hem portat la seva obra a diverses fires i a exposicions col·lectives, sí. I a nivell individual, ella va fer un duo amb Javier Peñafiel, fa un parell d’anys. És un altre artista de la galeria i trobem que amb ell hi té un vincle.

Lola

La galeria sempre és allà. Quan començo un projecte, hi ha molta feina, durant potser anys, en què funciono de manera totalment al marge de la galeria. És un procés de recerca, quasi d’historiadora amateur, d’investigar sobre la memòria que trobo dipositada en arxius històrics de tota mena. Fons als quals se m’ocorre anar però sense respectar, segurament, on normalment s’aniria. I fons de molts tipus, ja siguin orals, i fins a familiars, depenent del projecte.

Aquí ja es posen en marxa metodologies, estratègies complexes per a aconseguir formalitzar el projecte d’una manera o d’una altra. Però és veritat que abans de formalitzar res passa bastant temps. I també, en aquesta tasca que faig jo de rescatar aquests episodis del passat i portar-los al present i veure què passa, tinc tot un bagatge pictòric. Últimament penso (i, sobretot, en el projecte Joc de Nens per a la Capella que tractava temes psicoanalítics i de Winnicott i que em va portar a pensar molt en la pintura i la relació amb la mare just en el moment en què jo acabava de donar a llum) en la meva relació amb la pintura com una relació amb la mare. És la tradició més antiga, la que sempre és aquí per a mi. I com moltes vegades necessito escapar d’ella, però sempre hi torno, perquè és la que més m’importa. És, una mica, com la relació complexa que tenim amb les mares en el procés de maduració. Crec que em passa una cosa similar amb la pintura. M’en vaig separant, vaig cap al vídeo, vaig cap a altres tipus de llenguatges…Però és veritat que la pintura sempre és aquí també com una necessitat de filtrar; és el primer filtre a través del cos del que he trobat.

I per això em va molt bé el format fris històric, perquè literalment explica una història en relació amb un espai arquitectònic molt concret, que és el que normalment treballo. I també el fris històric, a nivell d’implicació del cos, és diferent que fer una pintura única, estàtica. Té alguna cosa de performatividad que no trobo en les pintures estàtiques. Últimament estic fent bastants frisos que per a mi són gairebé coreografies. Però bé, de tant en tant també torno a fer pintures úniques, més tradicionals, més estàtiques… segons com vegi.

Patricia

Ha fet una proposta del tema, del concepte a tractar, i ja té algunes peces preparades. Crec que la idea és molt clara i ara estem treballant en com ho mostrarem.

A l’inici, el treball és molt personal i molt difícil de tancar. Des de la galeria la podem acompanyar més en els seus passos posteriors.

I per al BGW… perquè quan acabem aquesta entrevista, aprofitarem per a continuar treballant en això!

Lola

Aquí hi hauria temes d’estratègies d’apropiació, hi hauria un debat molt gran…La veritat encara no hi he pensat gaire. Però sí que m’agrada, de tant en tant, igual que analitzo imatges del passat, analitzar obres d’altres. Bé, de fet… Ja porto un temps analitzant… D’alguna manera, ara em surt analitzar visualment, igual que un crític, un comissari que treballa més a nivell textual i de pensament l’obra de l’artista. Jo faig aquesta anàlisi visual a través de la pintura. Igual que analitzo un moment, un esdeveniment, molt concret de la història que m’interessa. Perquè una obra d’art, una peça artística, també és un esdeveniment per a mi… També em diverteix aquest debat sobre temes com l’apropiació. Jo crec que quan es parli de l’art del nostre temps, serà apropiacionista. Pel que fa al projecte, no crec que copii res, ja que al no preocupar-me massa a ser exacta, m’ho porto bastant cap al meu terreny. Però si repetiré coses; i és en aquesta acció o insistència a repetir que pot sorgir una cosa nova. En aquests processos de re-creació simplement estic intentant entendre el que he trobat i el que pot sorgir en compartir-ho amb més gent.

Lola

Sí, totalment. Tant Esther com el seu marit, que també es dedica a la ceràmica, mai van deixar la seva pràctica artística… però també feien ceràmica que consideraven artesania per a vendre; souvenirs de Santa Pau. I que també em semblen increïbles. A més, Esther va desenvolupar tècniques inspirades en la prehistòria, les primeres tècniques d’ornamentació del fang cuit…des de la ceràmica, utilitzant fangs de diferents colors i esmalts complexos. A vegades també utilitza la terra volcànica perquè viu en una zona volcànica. És súper interessant. És un treball increïble que simplement vull analitzar, la meva manera de anàlisis és visual i per mitjà de la pintura.

Patrícia

Complicitat i confiança, no? I el treball.

Patricia

I també un compromís per totes dues parts. L’artista, quan forma part d’una galeria, té el compromís d’anar treballant, d’anar aportant obres perquè nosaltres les puguem mostrar, amb una individual, com és aquest cas, però també per a una fira. I per part nostra, també el compromís d’ensenyar-lo i de fer que aquest treball arribi al públic, a particulars i a institucions. Nosaltres marquem el ritme. Per això és molt bonic quan tens l’oportunitat d’acompanyar a un artista des dels inicis i el pots acompanyar en aquest creixement. Crec que és el més bonic del nostre treball. Si comences a col·laborar amb un artista més consagrat, clar, fa molta il·lusió incorporar artistes així però… Si em fessis triar, el que dona sentit a alló que fem, és això, poder acompanyar a algú des del principi. A nosaltres ens agraden les relacions llargues, perquè també és com pots treballar bé. Però bé, perquè això es doni, ha d’haver-hi també aquesta complicitat a nivell personal.