Com us vau conèixer?

Florence / Fa poc es va inaugurar l’espai L21 a L’Hospitalet. Abans no ens coneixíem, però hem treballat intensament i tot ha anat molt bé. Hi ha hagut un canvi en el projecte i ella s’hi ha adaptat sense problemes. És molt resolutiva, i això no sempre és fàcil.

Lydia / Vaig conèixer la Florence fa un parell de setmanes. Hem estat debatent molt a causa de tota una sèrie de noves obres en les quals he treballat darrerament. La meva feina és bastant personal. Sempre em fa una mica de cosa dirigir la conversa cap aquest espai tan íntim, però fins i tot en formats tan impersonals com el zoom o el correu electrònic una s’adona de les proteccions i les reciprocitats. Ràpidament, ens vam posar a parlar de temes més profunds.

Avui en dia les nostres relacions són menys físiques, però, alhora, la tecnologia ens ofereix l’oportunitat de connectar amb altres persones.

Lydia / Faig uns objectes molt físics que demanen ser vistos. Les imatges d’aquests objectes sempre em provoquen frustració. Penso en tota la gamma de matisos que té una imatge en la pantalla i en el real, on pots percebre com cau la pols… Crec que ara la meva feina ofereix un espectre complet d’experiència: pot ser una cosa molt digital i, al mateix temps, es pot trobar en un espai real i interactuar amb algú.
Per cert, aniré a Barcelona a instal·lar la peça. Això és increïblel! He participat en algunes exposicions durant la Covid i no vaig poder ser-hi. Tal com entenc la meva pràctica artística, em sembla una bogeria.

Florence / Vam començar a treballar amb la Lydia quan Francesco Giaveri la va incorporar en una sèrie d’exposicions comissariades que ha estat realitzant a L21 Lab, a Palma. Vam exposar una de les teves peces penjada a la porta d’entrada!

Lydia / Sí! No les havia exposat mai. És gairebé un acte de fe que quedin intactes, ja que són molt delicades. Em va semblar un bon intercanvi. Deixar-les sortir, ensenyar-les.

Va ser després d’aquesta mostra, que vau començar a parlar de formar part del programa?

Lydia / Tenia altres obres a Barcelona. Oscar Florit les va descobrir. M’encanta tenir obres antigues i noves, les unes al costat de les altres, però en aquesta ocasió, per al BGW, he volgut mostrar tot un nou cos de treball.

Et refereixes a l’exposició que vas fer a Galería Alegría? Les dues galeries es troben a L’Hospitalet, molt a prop, i els propietaris són bons amics.

Lydia / Suposo que per això vaig acabar treballant amb l’Oscar. M’encanta que passés així.

 Ja tens títol?

Lydia / Sí! Sinks in, sinks down (Endinsa’t, enfonsa’t). És un vers d’un poema d’Ursula K. Le Guin.

L’escriptora de ciència-ficció?

Lydia / Exacte. És d’un poema que va escriure poc abans de morir. Llegeixo molta poesia i a vegades n’agafo versos per a les exposicions. Molts dels poemes d’aquell llibre eren sobre la mort. Últimament, he tingut moltes morts al meu voltant. Aquest vers em suggereix dos possibles estats: un estat com a objecte i un estat corporal. En la meva obra reflexiono molt sobre la condició humana i intento treballar amb objectes per veure com aquesta condició es relaciona amb la matèria.

És veritat. La teva obra té un aspecte psicològic.

Lydia / Sens dubte, sí. A vegades de forma molt lliure. No vull forçar res… Així és com ho veig. És una meditació física travessada de problemes molt humans.

En el text que acompanyava la teva exposició a Galería Alegría, presentaves la teva pràctica com una dansa, com una coreografia.

Lydia / La meva germana acabava de morir. Tot el que feia en aquell moment s’arrelava en una rutina molt senzilla de ser: plegar la roba, guardar les coses… Simplement consistia a gestionar la meva vida. Estar sana, mantenir-me forta i lúcida… I seguir amb la meva pràctica. Sé que moltes ballarines continuaven ballant en petits espais durant la pandèmia. Res més a dir, només això: mantenir la pràctica. Feia obres menudes, les treballava i les retreballava… Era un ritme vital molt simple.
En canvi, en aquesta nova exposició hi ha molta més vibració, més risc. Diguem que aquestes obres tenen una energia diferent.

El que ens ha sorprès de la teva pràctica és la idea de la pintura com a objecte.

Lydia / M’agrada utilitzar la pintura com un lloc al qual tornes i tornes. La revisites constantment. Hi ha moltes capes de llenç en un quadre. La pintura es converteix en la superfície final, però, per a mi, les capes anteriors, el temps que representen, és tan escultural. No és una qüestió pictòrica. Aquestes decisions escultòriques es basen en la pintura, però intento repensar els processos pictòrics des de la perspectiva de l’escultura. M’interessen els matisos esculturals que, des de l’interior del fet pictòric, conversen amb la pintura. De quina manera pots transformar aquests processos pictòrics tan tradicionals en processos culturals, psicològics i conceptuals: això és el que em fascina quan treballo.

És important, per a tu, l’espai on treballes?

Lydia / El meu estudi és una espècie de cultiu del que vaig fent, un espai que acumula rastres. He creat un entorn que funciona quan està completament cobert de pintura. Molt sovint pinto a terra. Les coses que faig són una petita porció d’un gran tot. És un espai físic però també psicològic. Les obres són formes que vaig extraient del cultiu, diguem-ne. I com a la dansa, bona part d’aquest tipus d’art es troba en la pràctica, en la rutina, en l’exercici, en el múscul.

I com és la teva rutina diària?

Lydia / M’estic a l’estudi durant quatre dies. Tinc un gos i me l’emporto. Deixo que les coses vagin passant. No tinc gaires normes. M’agrada bastant el format quadrat perquè no prioritza una direcció en concret. Veig com les coses es van generant. Quan no hi soc, les obres s’assequen i això em permet tornar i començar una nova capa.

És com un organisme!

Lydia / Sí. Sempre assecant-se i sempre afegint una nova capa. També, mentrestant, vaig escrivint notes.

 Utilitzes textos, als teus projectes?

Lydia / El vers que has mencionat abans és del meu quadern de notes. Representa les anades i vingudes del temps i el que vull representar. És molt repetitiu. Del que es tracta és de com la meva pràctica pictòrica connecta amb allò psicològic, amb els canals que em vinculen a allò més personal, més humà.

La teva feina també té un compromís amb la sostenibilitat.

Lydia / Intento utilitzar tants materials naturals com puc. Empro pigments, fang, elements molt geològics. He pintat així des que era una nena, com si treballés amb fang: Acostumava a cavar, a generar substàncies humides, a xopar-hi roba. Per a mi, pintar és un acte que es troba arrelat en la matèria natural. En sóc molt conscient. Faig servir molt el lli i el cotó…  M’interessen els contrastos.

Alhora, també recicles les teves obres.

Lydia / Tot el que faci pot considerar-se com a estrat. És allà mateix, és material per reutilitzar. És una pràctica basada en el temps. I no hi ha un punt final. Quan la feina marxa del meu estudi, és com un final forçat. Però de vegades les retoco quan tornen.