Site-Specific Conversation ha iniciat una col·laboració amb Barcelona Gallery Weekend 2022 per oferir una sèrie de converses que anirem publicant setmanalment al llarg de l’estiu.
La proposta pren com a punt de partida la novel·la de Lucy Lippard I see / You mean (Jo veig / Tu signifiques, 1979), i s’apropia del títol per parlar de pràctiques, projectes, dinàmiques de treball i afinitats electives entre artistes i galeristes. En aquest exercici d’escriptura, Lippard cau en el fet que se sentia avergonyida de ser dona. Un sentiment que han experimentat moltes altres dones, abans i després d’ella. Per això, en aquesta edició de BGW, hem volgut seleccionar vuit galeries programades per dones. Al llarg d’aquesta sèrie de converses, parlarem amb artistes i galeristes, i ens centrarem en les relacions que es generen en un àmbit on, molt sovint, la part creativa i la part afectiva es barregen.
Finalitzem el cicle conversant amb les artistes Momu & No Es (Lucía Moreno i Eva Noguera) i Ismaël Chappaz director de la galeria House Of Chappaz Flat (València). Entre ellxs existeix una bonica història d’amor compartida també amb una altra galeria, Joey Ramone (Rotterdam). Conformen un trio que funciona. Treballen bé i s’ajuden mútuament a créixer. Són noves maneres d’entendre aquesta professió, joves generacions de galeristes que entenen que la unió fa la força i que les xarxes de suport són cada vegada més necessàries.
Isamaël Chappaz presenta a la seu de Barcelona, House Of Chappaz Basement, juntament amb els fundadors del studio Toormix, Oriol Armengou i Ferran Mitjans, l’exposició col·lectiva House Of Chappaz Mixtape Vol.1 amb obra de Momu & No Es.
Com sorgeix la vostra relació?
Ismaël / El principi va ser amb el seu solo show a la fira ARCO 2018 amb la galeria Joey Ramone. Em va agradar de veritat; fins al punt que us vaig tirar els trastos de la forma menys subtil que existeix.
Momu / I davant dels “altres”!
Ismaël / Aquí, o trio o res.
És la primera vegada, ara amb el Barcelona Gallery Weekend, que col·laboreu junts o ja ho heu fet anteriorment?
Ismaël / Hem fet diverses coses junts abans. Arran d’aquesta primera trobada en 2018, varem col·laborar en una col·lectiva comissariada per Francisco Ramallo, que va ser la segona exposició que vam fer a Barcelona. El 2020 vam anar plegats a ARCO compartint stand amb Joey Ramone. Aquest any, vam tenir un segon stand de programa especial on estaven elles. Formem un triangle amorós on elles són les protagonistes.
Com dieu, sou un trio: un equip format per dues galeries, una amb seu a Rotterdam i, l’altra, a València; i, les artistes, que també sou dues i viviu entre Rotterdam, Madrid i Barcelona.
Momu / Portem un projecte a Brussel·les que es va inaugurar a València, i ara (setembre) es mostra en Rotterdam, d’aquesta manera la peça ha anat creixent.
Ismaël / I continuarà creixent perquè ho portem a la fira de Colònia i també anem juntes les dues galeries. Per a ARCO de l’any vinent volem tornar a presentar projecte junts. És una fórmula que ens funciona i entre tots tenim una relació d’amistat. Per exemple, quan vaig a la inauguració de l’exposició de Joey Ramone, em quedo a la seva casa. En altres ocasions he ocupat la casa d’Eva.
És interessant aquest nivell de complicitat, tots a l’una. Sou 5 persones pensant cada projecte i, d’aquesta manera, van a més.
Ismaël / Aquesta és la sensació que tinc. Ocorren moltes coses i el fet d’estar tots a l’una, funciona.
Momu / És un treball d’equip.
No Es / Partim de la premissa que nosaltres sempre hem estat un tàndem. Mai hem fet feina per separat; sempre hem treballat en col·lectiu des de l’inici. En els nostres projectes col·laborem amb més gent, perquè treballem molt la narració, amb mitjans audiovisuals, amb performance, creant escenografies, amb música… No ens cenyim a un format, i això fa haver de buscar vies de col·laboració. Per a nosaltres poder treballar amb una galeria que col·labora amb una altra i una d’elles té diferents seus, i entrar en relació amb una altra gent, ens sembla súper interessant. Traslladar d’alguna manera aquesta narració, moure-la, i que es converteixi en un road trip li escau a la nostra pràctica.
Aquest tipus de relacions no són tan freqüents. Es deu al fet que teniu una predisposició al fet que succeeixin?
Momu / Amb Ismaël hem trobat una complicitat. Hi ha moltes similituds en la manera d’entendre, de treballar. Treballes bé quan et portes bé. I quan treballes a gust és tot molt més estimulant. Tots anem en una mateixa direcció.
No Es / També hi ha una cosa generacional, sinergies, energies…
Ismaël / Sí, som de la mateixa generació i és veritat que també té a veure amb un mateix gust. La seva obra és molt afí a mi en molts nivells i coincidim en moltíssimes coses. Quan estàs a gust és clar que la relació es fa molt més senzilla i el que pugui semblar una muntanya, es resol més ràpid.
Tal vegada és generacional. Moltes galeries joves treballen des de la cura i amb la voluntat de generar xarxes de suport. Molts/es teniu un perfil més pròxim al comissari/a.
Momu No / No es crea una jerarquia, al contrari, és molt horitzontal. No és un que treballa per a l’altre, és una cosa més orgànica.
Ismaël / Les coses funcionen perquè treballem tots. Em passa amb elles i amb altres artistes. De fet, quan hi ha coses que no han funcionat ha estat perquè s’ha pretès distingir. És clar que hi ha papers que els ha de fer l’un o l’altre, però la conversa ha de ser contínua. Tot ha de ser totalment transparent.
De fet, per al BGW no presentes un projecte d’un/a únic/a artista, sinó de tots/es els/les que treballen amb tu.
Ismaël / Tant a l’equip de Barcelona, que són l’estudi Tourmix, com a mi ens agrada molt la música i aquest va ser el punt d’unió. Eduardo García Nieto, amic i comissari que està redactant el text, ja ha treballat amb les Momu. Va sorgir entre tots la idea, que té a veure amb el mixtape. Així que presentem a tots els artistes de la galeria junts. Hi ha un feeling comú. Amb peces molt específiques de cadascun dels artistes, aquesta proposta vol donar una lectura general de la galeria.
I vosaltres que presentareu?
Momu / Una peça escultòrica que forma part del projecte F.A.T.A.L. Reproduïm l’interior d’una cova en la qual, d’alguna manera, s’ha parat el temps però és un temps futur. Presentarem una de les escultures resultat d’una explosió de Mentos i Cocacola. A partir d’una única explosió generem diferents grandàries que en editar-les prenen la forma de les estalactites i estalagmites; formes molt geològiques i orgàniques.
No Es / La majoria de les peces d’aquest projecte són objectes, aliments, materials, que d’alguna manera han quedat aïllats en un lloc i han començat a emulsionar espontàniament i, s’han materialitzat en una cosa futura que acaba en material inert o no inert, és a dir, sense sentiment humà, però que adquireixen i tenen protagonisme per si sols. En aquestes evolucions cadascun s’ha creat a si mateix, s’ha quedat aquí i ha començat a mutar. El registre que vam fer per a aconseguir treure les imatges de les estalactites tenia molt a veure amb un documental fílmic.
Part d’aquest projecte és el que vau presentar en la fira de Brussel·les?
Ismaël / Exacte! I el que mostraran pròximament a Joey Ramone també és aquest projecte. Com elles han dit, és un projecte que va creixent, va mutant.
Reprenent una pregunta que ens agrada fer en aquesta sèrie de converses que sorgeix d’una declaració que va fer Lucy Lippard en finalitzar la seva novel·la Jo veig/ Tu signifiques. Va dir que mentre escrivia havia arribat a sentir vergonya per la seva condició de dona. Respecte a la vostra pràctica artística, us heu sentit intimidades, menystingudes, no enteses… per ser dones?
Momu / En perspectiva i recentment pensem que a nosaltres se’ns va qüestionar molt més que artistes homes de la nostra generació. Tenim l’avantatge de ser dos i tenir un diàleg constant. Mai hem dubtat de nosaltres i ens donem força l’una a l’altra per a seguir endavant. Segurament per ser dones, ja que no som les úniques que hem treballat amb ironia o amb humor, la manera de tractar-nos ha estat diferent. Se’ns obligava a haver de demostrar la nostra vàlua constantment.
No Es / Tal vegada també és pel tipus d’estètica que sempre hem triat. Portem gairebé vint anys treballant juntes i durant molts anys hem estat molt nenes o molt infantils. Recordo que a una de les nostres primeres reunions ens van treure caramels…
Momu / En principi no t’ho qüestiones tant i te’ls menges, encara que pensis que aquest tipus és una mica carallot.
Ismaël / A mi se’m tracta amb condescendència i afegint que soc marieta, encara més. L’heteropatriarcat el sento com vosaltres. Que tinc pito i que tinc més avantatges, no n’estic tan segur perquè em consideren un home de segones. Però jo encantat que em considerin així. De fet, la línia de la galeria és feminista i queer perquè jo tinc la necessitat que aquestes qüestions quedin reflectides.
No Es / No té sentit negar-ho. Una altra cosa és com continues treballant, com no deixes que això s’et mengi… Al final, genera frustracions, evidentment.
Ismaël / Això últim em resulta d’allò més estrany i al mateix temps ranci perquè la modernitat i/o avantguarda hauria de ser un MUST en tant que al consum d’art contemporani es refereix. Utilitzar aquesta terminologia per a justificar el desinterès només demostra un clar conservadorisme i una falta de cultura.
Momu / A nosaltres ens han dit: «vosaltres sou dones, no espereu gaire que us vagi bé». Sempre t’han fet creure això.
No Es / Holanda en polítiques feministes i socials és un país avantatjat, et dona una altra perspectiva. És un lloc format per un teixit de xarxes molt ampli, de molta associació, i organismes. Hi ha també més mestissatge entre l’alta institució i els espais autogestionats. La circulació és molt més permeable i treballes més amb tots.
Momu / Té el mateix valor exposar en centres autogestionats que en centres institucionals. Ser artista a Holanda està reconegut, no has d’estar lluitant constantment com aquí. Allà pots treballar fent art.
Barcelona Gallery Weekend vol reforçar i fer visible el ric i variat teixit artístic de Barcelona, fomentant el col·leccionisme d’art i posar en valor el treball de les galeries com a espais generadors de cultura oberts a tota la ciutadania. Del 15 al 18 de setembre de 2022 es celebrarà la 8a edició amb 32 galeries que presenten el treball de més de 60 artistes.