Silvia

Bé, jo ja era amant de l’art.

Quan vaig acabar el batxillerat, una de les meves opcions era estudiar Història de l’Art i, l’altra, Biologia. Al final, em vaig decantar només per Biologia, perquè creia que era, potser, sobreestimar les meves capacitats…Però l’art, la idea de l’art, era una cosa de la qual no en podia prescindir a la meva joventut.

La visita assídua a galeries i fires d’art contemporani, sí que va ser adquirida d’una forma més premeditada. La Patricia era artista abans que jo pensés a obrir una galeria. Treballava amb la galeria Antonio de Barnola a Barcelona, i com en aquella època estava fent una residència a Holanda, jo vaig fer, en cert sentit, de vincle entre la galeria i la Patricia. Fins i tot, de vegades, havia d’enviar coses al seu galerista.

Així doncs, sí que va ser a través d’ella que vaig començar a trepitjar una galeria d’una forma menys anònima o menys com a simple visitant d’exposicions, i vaig començar a veure com era una galeria per dins.

Potser la primera galeria que vaig conèixer tenia la seva peculiar idiosincràsia… Però també vull recordar, en honor al malaguanyat Antonio de Barnola, que en aquells moments, als anys 90, ell era un galerista de referència a la ciutat i que el seu programa estava molt ben considerat pel risc i la seva dedicació a l’art.

La Patricia va ser també resident a Hangar i jo hi anava sovint. Teníem uns interessos comuns.

Però si no hagués estat receptiva a l’art, res d’això s’hauria produït. Tinc raó, Patrícia?

Patricia

Sí, els fets són aquests. Però a més, recordo que de petita anava moltes vegades a veure exposicions amb la Silvia. Una de les primeres va ser de Nonell al Palau de la Virreina, l’any 1981.

Així que, abans de la concreció professional, hi havia hagut un interès envers l’art, per part de totes dues.

Silvia

Hem crescut en una família on hi ha hagut sensibilitat per l’art, i per tant ens ha facilitat una educació que ha propiciat que fóssim sensibles a l’art. En canvi, no hi havia cap antecedent familiar professionalment en el camp artístic… Bé, tan sols un oncle que es va dedicar a territoris més associats a la fotografia i el disseny. Però sí que hi havia una sensibilitat pels detalls.

Per exemple, la meva mare ha sigut sempre una persona amb un gust per l’estètica força exagerat. Una dona que li ha agradat cosir, que s’ha pogut dissenyar vestits; que ha tingut alguna cosa al seu ADN que potser ens ha transmès. El meu pare ens va transmetre el seu gran esperit de treball.

Crec que l’art m’agrada gràcies al meu pare i a la meva professora d’Història de l’escola de quan tenia deu o onze anys. Era una bona professora: s’explicava molt bé… i ens feia il·lustrar les classes amb postals o imatges, que podíem trobar on volguéssim… I així doncs, el meu pare cada dissabte m’acompanyava a una botiga que hi havia a la plaça del Pi per comprar postals de les temàtiques que estiguéssim treballant per a la meva llibreta d’Història. Així és com vaig començar a veure les reproduccions de “Tizianos”, per exemple.

En fi, com a mínim, els nostres pares varen propiciar que si els nostres interessos artístics sorgien en algun moment, no quedessin amagats.

Patricia

No, jo no la vaig animar. Evidentment, que va haver-hi converses prèvies, però la seva decisió no va ser d’un dia per l’altre.

És a dir, abans de la idea d’obrir una galeria, la Silvia va considerar entrar a treballar al món de l’art, en una institució o a una galeria ja en funcionament. I en un moment concret, ella va considerar que el millor era obrir el seu propi espai a partir de les seves idees, i amb la seva personalitat. Això comportava un risc perquè no hi havia una experiència directa prèvia. Va ser una transició gradual.

És així, no, Silvia?

Silvia

Les coses de la vida, de vegades, es deuen a molts motius… Estava passant per un moment professionalment una mica esgotat.

Quan em vaig decidir a obrir la galeria tenia quaranta-dos anys. No era cap “joveneta simpàtica i divertida”, sinó que ja sabia el que era treballar; coneixia les dificultats i els avantatges de portar un negoci. Però era molt conscient que la meva experiència dins del món de l’art era zero.

Sí que volia fer un canvi professional perquè era massa jove per a no gaudir amb la meva feina. Tenia clar que em quedaven molts anys al davant i no em podia dedicar a tenir una vida contemplativa, rica i plena, sense treballar i guanyar almenys els mínims diners necessaris per a viure.

La meva primera idea no va ser obrir una galeria. Si no: com em puc ficar en aquest terreny? I el primer que vaig fer és demanar feina a galeries. És clar que, un aspecte de becària no el tenia… Vaig veure aviat que les estructures de les galeries són petites, almenys a Barcelona, i que no en trauria res. Si això hagués passat a Nova York, potser estaria treballant a la Gagosian. Tinc molta capacitat de risc i soc molt valenta, però tampoc faig volar coloms… I la idea de presentar-me a qualsevol institució a demanar feina, sense cap currículum que em pogués emparar amb la més petita experiència, la vaig considerar totalment inútil. I també vaig pensar, amb la meva inconsciència i amb el meu poc coneixement en aquell moment, que si ho feia jo tindria més llibertat de fer i desfer.

I crec que amb això no m’he equivocat. Tal com està el món de l’art avui en dia, pot arribar a ser una esclavitud treballar en segons quines institucions.

Silvia

Crec que l’aportació va ser gradual. Molt al principi, com que a mi no em coneixia ningú, tampoc cridava massa l’atenció. És normal.

Bé, sí que la premsa de seguida va venir. Recordo que vàrem fer una exposició que es deia 140 dibuixos i se’m va etiquetar com que seria una galeria de dibuixos, cosa que no em sap gens greu, però bé, jo no sabia ni el que la meva galeria acabaria sent. Crec que vaig aportar el fet que venia d’un altre món i que no em deixava portar per uns vicis adquirits o apresos a altres galeries.

També vaig tenir clar des del principi, que no volia un programa d’artistes de l’escena local més pròxima de Barcelona. Està en el meu ADN: he viscut i estudiat fora, fa molts anys que parlo un bon anglès i  em comunico molt bé amb la gent estrangera. No volia ser la galeria d’una escena local només de Barcelona.  No és una mala idea, però no és la que jo volia.

Amb tot això, la primera exposició individual va ser el 2003, amb Jochen Lempert, i tinc la sensació que era com si fos un àlien. Crec que vaig aportar aquesta presa de decisions per posicions artístiques, potser, poc esperades en aquell moment  i a la ciutat.

No tots els artistes de la galeria van venir de cop; i no tots els artistes eren desconeguts… Alguns dels artistes més consolidats amb qui vaig acabar treballant, com Hans-Peter Feldmann, havien tingut molt bona presència institucional a la ciutat i, aquest, va ser el motiu de la decisió de treballar amb ell. Però encara no hi havia hagut mai cap galeria al territori espanyol que s’interessés per la seva obra.

Crec que tinc una manera de fer molt silenciosa, molt rigorosa, molt fora del que s’ha de fer. I això crec que encara ho mantinc.

Patricia

Cal dir que amb qui he treballat principalment és amb la Silvia. És a dir, és cert que vaig començar a treballar amb l’Antonio de Barnola, durant quatre anys, fins que vaig decidir deixar la galeria. Vaig passar dos o tres anys sense galeria fins que la Sílvia va obrir. Després he tingut contactes molt esporàdics amb galeries estrangeres, sobretot.

Barnola era un home a qui li agradava molt l’art i no li importava arriscar-se gens ni mica. Si a ell li agradava el que feies, et cedia l’espai d’una manera molt fàcil. Això no era gens habitual i menys a l’època. Però també tenia les seves dificultats sobretot en l’àmbit logístic.

La Silvia és la meva germana i treballar amb la família té una sèrie de peculiaritats; però, és difícil trobar persones que tinguin la rigorositat i la professionalitat d’ella. I això no és una opinió subjectiva, de germana; és una opinió objectiva. La relació amb ella, en aquest sentit, és excel·lent: és una persona amb qui pots tenir una confiança plena, que si alguna cosa no funciona, no és perquè no hi hagi dedicat hores i s’hi hagi posat amb tots els sentits perquè funcioni. Sé que això, malauradament, no és tan comú. A vegades penso que m’he acostumat al fet que aquest sigui el patró, i potser no és així.

Fora d’això, evidentment, hi ha una familiaritat i una franquesa per parlar de les coses d’una manera bastant fàcil i directe. Ens coneixem les dues bastant bé. Hi ha coses que, a vegades, no fa falta parlar-les. Tot i això, no sempre les seves preferències són les meves. Però, sí que hi ha una sensibilitat compartida, com ella comentava abans, que s’ha traspassat també a la galeria. A banda dels noms i del programa, hi ha una especial cura.

Silvia

A vegades hi ha converses… però no en aquest sentit. No tinc cap artista assessor, ni cap assessor de cap mena. I no és que no en vulgui. Però tirar endavant una galeria com la meva, és tan difícil que necessito més que un assessor. Si algú vol ficar-se amb decisions sobre programació, que estigui al peu del canó, com jo.

La Patricia està cansada de dir que ella no és cap influència en mi a l’hora de prendre cap decisió. Si algú vol venir a ensenyar-me el treball, que vingui directament a mi, perquè és la manera més correcta. Porto el projecte molt en solitari i no ho dic amb orgull, sinó com una realitat, perquè implica també un enorme patiment.

Ara bé, quan prens la decisió de treballar amb un artista, en un món de l’art que, actualment, és tan difícil, tan estrany i tan tendenciós, no només t’ha d’agradar el seu treball, és que han de passar moltes més coses. I un artista que t’assessori, pot no ser conscient de tot el que això implica.

Patricia

El fet que la Silvia no tingués una formació artística pot haver fet pensat que jo intervenia d’alguna manera, però això no ha sigut mai així.

A més, justament, crec que el fet que ella no hagi tingut una formació artística ha donat una personalitat diferent a la galeria. Com diu, no li ha calgut mai l’assessorament de ningú. Això no impedeix que en parlem, però molt esporàdicament. Realment, el programa és fruit d’allò que a la Silvia li sembla el correcte.

Silvia

Bé, amb encerts i desencerts, està clar, ara no diré que ho faig bé sola i que soc la “superwoman”!

I sí que tinc converses amb molts artistes, parlem de coses i no deixen de ser converses que són molt enriquidores. Però, tothom sap que a la meva galeria no hi ha hagut cap artista que dissenyés un programa. Jo vaig bastant per lliure.

Silvia

Vam presentar uns dibuixos seus de l’any 98-99 a l’exposició inaugural, titulada 140 dibuixos, on hi havia el Kai Takeda, el Gustavo Marrone, el Chuso Ordi i la Patricia, explorant versions diferents del que era dibuixar. En total, haurem fet unes set o vuit individuals juntes.

Com és habitual en la Patricia, i en tots els artistes que treballen amb mi, tenen carta blanca per fer el que creguin convenient. La galeria funciona com un acompanyament, on s’intenta donar visibilitat pública al treball que en aquell moment l’artista està realitzant.

Així hem anat fent amb la Patricia. Hi ha hagut una evolució del treball en el temps. Ara recordo, per exemple, la primera exposició individual, no sé si es deia M, en la que hi havia aquella meravellosa cortina de tela de galliner metàl·lica, plena de peces de fang. I era, quasi, una instal·lació site-specific, perquè es va haver de modelar a l’espai de la galeria.

L’última exposició va ser l’any 2019, si no ho recordo malament.

Patricia

Si, es va dir Hollow.

Silvia

Exacte. Vàrem presentar dibuixos, escultures… Després, la Patricia va exposar a la Virreina l’any 2021.

Des de llavors, ha anat constantment produint peces que no s’han ensenyat a la galeria. L’exposició que ve ara, que es diu Interiors i s’hi mostraran peces noves; potser amb alguna excepció però peces que, en tot cas, no s’han vist mai a la galeria, ni s’han vist abans.

I potser, aquí, passo el relleu a la Patricia perquè ella comenti una mica la nova exposició.

Patricia

Sí, és una exposició que he volgut titular Interiors, perquè fa referència al concepte d’interior i exterior, a la violència entre l’àmbit privat i el que hi ha fora.

De fet, és una temàtica constant en el meu treball. Però em vaig adonar que, darrerament, m’estava fixant molt en els interiors de les cases.

El conjunt de treballs, en certa manera, fan referència a com un percep espais que hi ha en un interior. Hi ha una sèrie de peces escultòriques que no tindran un referent clar, o a cap qüestió arquitectònica, sinó, més aviat, a qüestions subjectives d’experimentar un espai a través del cos o a través de les sensacions. En alguns casos, me n’estic anant enrere; em remeto a records que jo tenia de com em movia per un espai quan era petita, a casa meva.

Per altra banda, em vaig proposar a mi mateixa que els treballs anessin sorgint orgànicament, que una peça em portés a una altra, i aquesta a una altra; i en aquest moment ja ho tinc tot bastant configurat. Hi ha peces escultòriques i certs materials que poden ser poc habituals… En realitat es tracta de peces sobre espais que no existeixen; peces que tenen relació amb coses que havia fet fa molts anys, a principis dels 2000, retornant a motius que fa vint anys eren molt centrals, com per exemple les estructures suspeses, el tema de la caiguda…

Treballo sobre sensacions que són molt poc concretes, però que estic intentant traslladar a alguna cosa real, i fer un pas endavant amb alguns treballs escultòrics. Com pensar: com puc traslladar tridimensionalment una cosa que s’està suspenent en l’aire o una cosa que s’erigeix? Sé que tot és molt imprecís, però va una mica per aquí.

Sobre la idea d’interior, al principi, tenia el dubte de si posar la paraula casa en el títol de l’exposició. Però després  vaig voler rebutjar aquesta paraula, perquè em semblava que interior es pot referir a més coses, no tan sols a l’interior de la casa, sinó també a l’interior de les experiències que un mateix viu a casa. Aquest contacte tan íntim amb l’habitació, amb la casa, els records de quan ets petit i que no s’acullen a cap paràmetre reals en els que ens movem. També hi haurà peces bidimensionals i dibuix.

Patricia

Sí, té a veure amb el que queda, amb el rastre, amb marques. De fet, és un tema totalment emocional per a mi. I hi ha una part de subjectivitat important. Però també està molt basat, com sempre, en observacions. Alguns dels materials amb els quals estic treballant són reciclats del carrer o eren possessions de gent que he comprat a mercats.

M’agrada passejar per la ciutat. No ho faig com una pràctica diària, ni de bon tros; però encara que sigui a vegades, del trajecte del taller a casa, observo molt les cases, els interiors, els rastres, com viu la gent, les finestres…, i m’imagino què hi passa dins.

L’any passat vaig estar fent un projecte en una escola. I, justament, el projecte tractava d’intentar, a partir de materials trobats, de rastres, de cases que ja s’han tirat a terra, imaginar la vida en un interior. S’ha vinculat el meu treball amb el paisatge i no és tant això, en aquest cas.

Patricia

Tinc el taller al Poblenou i és un barri que s’està transformant d’una manera radical en molt poc temps. Moltes cases antigues s’estan tirant a terra, i hi ha una construcció constant d’edificis nous.

Una de les coses que sempre m’ha sorprès de Barcelona és aquesta tendència constant de destruir, tirar a terra coses que es consideren que ja no serveixen, el que és vell, de manera impúdica i sense cap mirament, per construir de nou. A mi, particularment, això m’entristeix bastant i sí que genera una atmosfera o tonalitat una mica nostàlgica.

Patricia

La confiança, suposo.

Silvia

El respecte.

Penso que passa igual que amb les relacions humanes; només que és una mica més complicat. S’ha de tenir amor i respecte, sobretot. I ser molt seriosos amb la feina que fa l’un i l’altre. I, quan hi ha problemes, s’ha de parlar i intentar solucionar-los. De vegades, això no és possible. Una galerista pot continuar durant molts d’anys amb alguns artistes i amb d’altres no, perquè no tot està en la mà del galerista, i no tot està en la mà de l’artista.

Patricia

També crec que és molt important treballar amb una persona amb qui t’entenguis bé. Que entengui el treball més enllà de consideracions comercials, projectuals o de tendències. Si no s’entén una mica en profunditat el que estàs fent, és com tenir una franquícia…

El que fem no és fàcil, ni els artistes, ni els galeristes, per això ha d’haver-hi una complicitat.